Hi ha històries que no s’expliquen només amb paraules, sinó amb sentiments que s’arrosseguen tota una vida. La del soci número 1 del Sant Vicenç de Torelló n’és una. Va ser el seu pare, Pere Puig, qui, amb orgull i amor per l’equip del poble, el va fer soci quan tot just era un nen.
Pere Puig va ser un dels socis fundadors de la UE Sant Vicenç i no va dubtar a fer soci el seu fill Lluís des de ben petit: “No recordo ben bé des de quan soc soci, però sé que era molt petit”. Aquell carnet no només el vinculava al club, sinó que el convertia en part d’una tradició familiar i d’un sentiment de pertinença que el marcaria per sempre: “Per mi ser soci del Sant Vicenç és un sentiment de poble i de família, és recordar el pare, el club del poble on vaig néixer i créixer i pel qual el meu pare hi tenia molta passió i me la va transmetre”.
De fet, Pere Puig, que va morir fa uns mesos, tenia actualment el carnet de soci número 2, un més que el seu fill: “Ell va estar sempre molt vinculat al poble i al Sant Vicenç, però això sempre he mantingut i mantindré el carnet, ell em va transmetre aquesta passió pel Sant Vicenç”, explica Lluís Puig, que reconeix que “vaig jugar poc a futbol, una mica de petit, però no era lo meu; però tot i així sempre hi he estat vinculat i m’havia passat moltes hores al camp, acompanyant el meu pare però també seguint els partits tant al camp vell com a l’actual”, recordant que tots dos “els tenia molt a prop de casa”.
Des de fa uns anys viu a Esparreguera, però cada quinze dies torna a Sant Vicenç, a casa: “A futbol no hi puc anar tant, abans hi anava més, però vaig seguint el que fan i estic tan vinculat al club com al poble que he nascut i que tant m’estimo”. I és que Lluís Puig, que actualment té 63 anys, ha seguit sempre temporada rere temporada el Sant Vicenç, veient-lo créixer, canviar i evolucionar i com les respectives juntes han treballat per tirar endavant el club que ha mamat des de ben petit i portant els colors blanc-i-blaus del club per tot arreu.
En aquest sentit recorda que fa uns anys “molta gent anava al camp, hi havia molta animació, ara costa més omplir-ho”, i entre els millors moments que recorda hi ha “un ascens, un campionat de Lliga amb una rua sonada pel poble amb els jugadors a dalt d’un camió i celebrant-ho juntament amb l’afició”.
