En tots els esports el que queda per a la història és el palmarès. Però a vegades hi ha esportistes que, sense haver aconseguit resultats extraordinaris, deixen petjada. És el cas de Santi Piella, un pilot de motocròs i enduro de Manlleu que va morir el 2009 quan només tenia 44 anys, i a qui tothom reconeix un talent innat. En aquest article EL 9 NOU retrata, a través de diversos testimonis, el perfil d’un pilot amb moltes possibilitats que es va quedar a mig camí de tot. Malauradament, fins i tot de la vida perquè va morir quan no li tocava.
“Una malaltia s’emporta Santi Piella, el pilot que no va tenir sort”, titulava EL 9 NOU el 30 d’octubre de 2009. Dos dies abans havia mort Piella, a qui els periodistes Pablo Bueno i Antonio Montero a Motociclismo definien com “un dels pilots espanyols off road més destacats de la dècada dels 80 i principis dels 90” que brillava “per la seva espectacular conducció”. “Era un tio amb moltíssim talent”, arrenca Nani Roma, una veu autoritzada perquè acumula desenes de títols i ha guanyat el Dakar tant amb cotxes com amb motos.
“Per nosaltres, quan érem nens, en Santi era un referent; recordo que tenien un circuit a Còdol i jo, de nano, anava des de Folgueroles amb un Vespino a veure’ls. Pensava: ‘Aquest tio com corre, com m’agradaria ser com ell.” “Tenia molt més talent del que els seus resultats acrediten”, apunta Roma. En això hi coincideix tothom. Joan Cros, llorejat pilot de motocròs, tenia un taller de motos a Manlleu “i amb 10 o 12 anys en Santi ja venia a veure les motos; amb 14 anys no volia estudiar i el seu pare me’l va portar a treballar”. “Tenia un talent innat; si fos avui l’haurien dut al CAR de Sant Cugat. Ben endreçat i amb una bona preparació física hauria set un crac”, assegura Cros.
Aquesta és la impressió que tenen, també, els seus amics. Jesús Almendros, company d’adolescència a Manlleu i amb qui va coincidir al servei militar a Còrdova –“després ell va anar a Sevilla i jo a Cadis”–, diu que “en Santi a la seva època era el millor; l’anaves a veure en un supercròs i com ell només volaven els americans”. Ho confirma Pere Serra, un dels fundadors del Moto Club Riuprimer Gas i Rocs, entitat que organitza una prova de resistència d’enduro que ara porta el nom de Memorial Santi Piella. “Era diferent; recordo el motocròs Ciutat de Vic que es va fer a l’antiga Campsa. Era ple de gent. Va ser un espectacle.” Explica que en un supercròs al Palau Sant Jordi hi havia una pancarta que deia “El pagès volador”: “La seva manera de pilotar cridava l’atenció; tots els salts són iguals i quan n’hi ha un que fa una cosa diferent, tu dius: ‘Jo vull que guanyi aquest”. I aquest era Santi Piella. Joan Cros certifica que “era molt espectacular” perquè en aquella època “saltava tothom com podia i ell ja plegava la moto, la controlava… Ho feia bé, el tio”. Tenia passió per la moto i li encantava corre. Amb Nandu Jubany, cuinar amb estrella Michelin, va compartir diverses curses: “Era un tio amb un talent increïble”. El va conèixer ja a la recta final de la seva carrera esportiva quan Jubany, 25 anys enrere, s’havia instal·lat a Osona i compartia l’afició per les motos. “Li vaig comprar una moto i vam tenir molta amistat.” El Memorial Toni Soler, els sis dies de Granada d’enduro o les 24 hores de Moià són algunes de les curses que havien fet plegats. “I, encara que ja no fos el seu moment de plenitud esportiva, continuava essent molt bo.”
De fet, la moto la portava a la sang. Amb Joan Cros, el seu primer mentor, es complementaven. Una vegada, explica Cros, van anar a una prova del Campionat d’Espanya de 125 a Castelló. Ell corria i Piella feia de mecànic “i vaig guanyar; l’any següent va córrer ell i jo li vaig fer de mecànic. I va guanyar. Aquella gent deia: ‘Guanyeu sempre, però només teniu una moto?”. La moto, al final, és clau. Ho sap Nani Roma, que després de córrer amb Gas Gas l’any 1993 es va veure obligat a buscar una nova moto i tenia l’opció de fer-ho amb Alfer, marca que no tenia tan bones prestacions com les Husqvarna, amb les quals competia Piella. I aquest va intercedir perquè Husqvarna cedís a Roma les seves dues motos velles. Piella corria amb les noves i Roma, amb les velles. “Em va ajudar a tirar amunt; vam passar moltes hores viatjant amb la furgoneta i convivint junts”, explica. A mitja temporada, Piella es va lesionar i, aleshores, Roma va agafar les motos oficials. Aquest va ser un punt d’inflexió. Piella, castigat per les lesions, es va acabar retirant; Roma, més jove, es va proclamar campió d’Europa d’enduro: “Sempre el recordo amb un punt d’agraïment, d’admiració i de tristesa perquè aquest tio, amb lo bo que era els resultats no el van acompanyar”.
I ja de jove apuntava maneres. El periodista Josep Autet, especialista en motor, en un article de l’any 1985 publicat a EL 9 NOU que titulava “Els campions del no res del motocròs osonenc”, explicava que, darrere Toni Arcarons, el gran dominador de l’especialitat, només destacaven les figures de Santi Piella i Jordi Arcarons. De Piella deia que, amb 16 anys, s’havia imposat al Triangular Estatal de Motocròs: “Eren temps en què el noiet de Manlleu començava a demostrar que podia ser algú en aquesta disciplina”. A l’hora de la veritat, però, no va acabar de triomfar. Què va fallar? Tothom apunta a una combinació de factors. La conjuntura, la constància, el suport econòmic, la disciplina, la preparació física o la sort. Ho resumeix Pere Serra: “El que triomfa, a banda de ser bo, ha de tenir un bon equip, gent al costat, psicòlegs… Això en aquells anys no existia. Feia el que podia amb el que tenia. I, tot i així, va arribar lluny”. Un cop retirat, Piella es va dedicar al seu propi taller a Manlleu. “Hi anava molts dies a passar la tarda”, explica Almendros; “érem molts els que hi anàvem”, diu Jubany; “nosaltres “hi dúiem les motos”, explica Serra. I va ser així, precisament, com van travar amistat amb la colla de Santa Eulàlia. Volien fer una prova, “però no sabíem com muntar-ho; ens va dir que busquéssim un terreny i que ell se’n cuidaria: en dos dies vam tenir 25 equips. Va marcar el circuit i fins i tot va fer els cartells”, recorda. I avui, la cursa, que es continua fent, porta el nom de Memorial Santi Piella en record seu. No va guanyar grans títols, però va deixar petjada.
{{ comment.text }}