Eloi Palau: “El sentiment que tens és d’extrema felicitat”

El vespre de dissabte a Abu Dhabi serà difícil d’oblidar per a Eloi Palau (Viladrau, 1998). El rider de 24 anys va aconseguir-hi el títol de campió del món de trial UCI en la categoria de 20’’.

Era el gran objectiu que perseguia des de feia anys. Quina sensació provoca aconseguir-ho?
És un somni fet realitat. Són molts anys de perseguir-ho i d’entrenar molt. El sentiment que tens és d’extrema felicitat, és brutal aconseguir això perquè assolir el mallot arc iris és el més alt a què es pot arribar.

Tenia clar que aquest any no es podia escapar després d’haver lluitat fins a l’última zona l’any passat a Vic i haver acabat tercer?
Aquí a casa va anar molt just i crec que va ser perquè jo no estava prou preparat mentalment per lluitar en aquest nivell i vaig fallar. Va ser un error imperdonable. Aquest any, en canvi, estava més preparat psicològicament i vaig anar a totes perquè sabia que ho podia aconseguir. Crec que va ser clau estar convençut que podia fer-ho.

La igualtat entre vostè i els seus principals rivals, els seus companys de l’equip estatal Borja Conejos i Alejandro Montalvo, és màxima. Porten un temps en què tot es decideix per petits detalls. Això els obliga a buscar la perfecció en cada prova?
Jo crec que ara no guanya el que ho fa millor sinó el que no falla. Hi ha molta rivalitat, el nivell de tots tres és molt alt, i aquest cop va anar bé per mi.

El 2016 va ser ja campió del món Júnior. Era una pressió des de llavors demostrar que també podia ser el millor en absolut?
Vaig guanyar sí, però quan passes a Elit canvia totalment la cosa. La gent en sap molt i jo, sincerament, pensava que tardaria menys a tornar a estar davant, però he tardat molt a poder tornar a guanyar proves i ha set a base de treballar, treballar i treballar molt que ho he tornat a fer.

L’absolut li ha arribat amb 24 anys. Això vol dir que té encara molts anys per davant o el trial és un esport on es retiren relativament joves?
Normalment, la gent es retira més aviat jove, però hi ha casos com el de Benito Ros que està corrent amb 42 anys. Hi ha excepcions. Jo la veritat és que no sé fins on arribaré però crec que em queden anys per donar guerra i estic molt motivat per fer-ho.

El títol és més especial per a un esportista que fa tres anys va estar a punt d’haver de deixar el seu esport per un desafortunat accident als Alps italians arran de l’explosió d’una bomba de la Primera Guerra Mundial?
Sí, va ser un cop molt dur físicament i psicològicament i vaig haver de treballar molt en els dos sentits per poder tornar a anar en bici. Al principi pensava que no podria tornar-ho a fer i saber gestionar això va ser molt complicat, però un cop ho superes també creixes molt com a persona. És una cosa que dins de tot el dolent que té m’ha servit per aprendre. I si tens un somni has de lluitar per continuar endavant.

Com està de les ferides que va patir sobretot a la mà, als ulls i a les orelles?
De la mà tinc un dit que no moc l’última falange i el dit petit tampoc el puc acabar d’estirar i de vegades em fa mal i em molesta. A l’ull dret he perdut visió, tinc com si veiés boira, i quan hi ha poca llum em costa. I després se’m van trencar els dos timpans i els aguts no els sento, tinc acúfens. M’he hagut d’acostumar a tot perquè no puc fer-hi res, per tant només puc tirar endavant.

I psicològicament, com el va afectar?
Em van enganxar moltes coses. L’accident em va tenir parat un any i després quan vaig engegar una mica va arribar el confinament. Va ser dur perquè no sabia què fer. Després quan vaig poder tornar a entrenar tot va anar canviant.

No hi va haver cap moment en què va pensar que ho hauria de deixar perquè les dificultats eren massa grans?
No, només va ser al principi. Un cop vaig veure que podia tornar a anar en bici vaig tenir clar que em costaria però que ho faria.

El recorda encara ara l’accident?
Sí, i ho faré tota la vida. Tinc espais en blanc que no recordaré mai perquè vaig perdre el coneixement i vaig estar molt sedat durant molts dies. Però sí, totes les coses que pensava, que no podia dormir, tot això crec que ho recordaré sempre.

En el seu moment van posar una denúncia pels fets. S’ha resolt el procés?
Encara estem amb advocats. És difícil perquè ja hi ha hagut altres accidents com el meu. Allà hi hauria d’haver hagut cartells advertint que podria haver-hi explosius i no hi eren. Estem en aquest debat i en el procés.

Al trial hi va arribar amb 13 anys procedent de la gimnàstica artística. Per què va decidir fer aquest canvi?
Primer, perquè n’estava cansat. Van ser nou anys i la gimnàstica és molt dura. Ho havia fet tota la vida i n’estava tip. I després, perquè un dia entrenant vaig caure i vaig quedar inconscient. Vaig haver d’estar dos dies a l’hospital i vaig dir fins aquí.

Les habilitats adquirides en la gimnàstica creu que l’han ajudat també en el trial?
Totalment. Quan ets petit és important moure’t molt perquè és quan desenvolupes la part motriu. La gimnàstica és un esport molt complet i quan vaig començar el trial ja tenia força i equilibri i sabia que s’havia d’entrenar per aconseguir coses. Em va ajudar al 100%.

Ara tot el seu coneixement el comparteix amb els esportistes del Centre de Tecnificació Esportiva del Ripollès a qui fa d’entrenador. Com és això d’ensenyar als altres el que un domina fins al punt de ser el millor del món?
Intento fer-los adonar de les petites coses, a les quals normalment no s’hi dona valor. El trial no és només pujar una pedra. Hi ha moltes maneres de pujar-la, moltes tècniques. Vull que es fixin en el perquè utilitzar cada tècnica i el que intento és no haver-los-ho de dir jo sinó demanar-los per què han fet servir una tècnica o una altra. És important que sàpiguen el que fan en el moment de pujar-la. Crec que tot això no s’ha explicat mai i és una cosa que jo he anat pensant al llarg de tots aquests anys de la meva carrera. És interessant acompanyar-los i fer-los pensar.

I ara com s’afronta la propera temporada després d’haver aconseguit la major fita d’una carrera esportiva i per la qual portava temps preparant-se?
Repetir sempre és bo. L’objectiu evidentment és revalidar el títol, però primer s’han de fer moltes coses començant per una pretemporada ben feta i prèviament fent un descans. Ara primer faré el descans i després començaré a preparar la temporada per tornar a tenir un bon any.