“Em considero un afortunat”

Enamorat de l’hoquei patins, Guillem Trabal ha decidit posar punt final a la seva etapa com a jugador després de 35 anys i defensant els colors de cinc clubs: el Voltregà, on es va formar i va jugar fins a la temporada 2001-02; el Lleida (2002-2004); el Reus Deportiu (2004-2013); a Portugal amb el Benfica (2013-2018), i la darrera temporada a Itàlia amb el Valdagno (2018-2019). Entremig també ha format part de la selecció estatal.
Amb 40 anys acabats de complir ha arribat el moment de penjar els patins: “Per motius personals i familiars era el moment de tornar i per continuar jugant tal com ho he fet en els darrers anys a nivell professional només podia ser a l’estranger. Ara toca mirar endavant en l’àmbit laboral i obrir noves portes. No estic cansat, marxo al màxim nivell i pensant en el futur”. En aquest sentit apunta per la gestió esportiva i la docència: “L’hoquei m’agrada molt i d’una manera o altra vull continuar-hi vinculat” i no descarta les banquetes: “M’hi veig perquè m’agrada, però cal un aprenentatge, és una exigència molt gran, però sí que m’agradaria”.
Amb 3 anys el seu pare ja el portava a patinar i des de llavors aquesta passió ha anat en augment. Va debutar a l’OK Lliga amb 16 anys, i en un derbi amb el Vic i allà on ha estat ha deixat empremta: “Em sento afortunat, perquè allà on he anat m’he integrat i m’han acollit molt bé. He fet moltes arrels i he anat a llocs especials que viuen l’hoquei amb una intensitat molt alta. Voltregà sempre serà casa meva, però també a Lleida, Reus, Lisboa i aquest darrer any Itàlia m’he sentit molt ben tractat i tothom m’ha ajudat”. Amb 35 anys i jugant a clubs destacats, Trabal té clar que és molt difícil definir el millor moment: “No pots plegar sense recordar moltes experiències, companys, gent o viatges que si no fos per l’hoquei no hauria fet o no hauria conegut”. En l’àmbit esportiu es queda amb la CERS guanyada amb el Voltregà, amb la primera Lliga guanyada a Reus, amb la Lliga portuguesa i amb el primer Mundial, però també amb aquella primera temporada al Voltregà “salvant-nos a l’última jornada”. Com a esportista també ha viscut moments complicats, com la derrota a la final de la Copa del Rei amb el Voltregà o amb el Reus “quan vam perdre el quart partit del play-off amb el Barça que ens va deixar sense Lliga”. No haver tornat d’Itàlia amb cap títol és potser l’única assignatura pendent d’una llarga i intensa trajectòria sota les porteries d’hoquei.
I amb tot aquest temps Trabal no només s’ha format com a esportista sinó que ha combinat l’esport d’alt nivell amb els estudis: “Ser esportista m’ha facilitat que pogués estudiar. He tingut la sort de poder viure de l’hoquei però per mi estudiar, més enllà de preparar el futur, era un hobby”. I paral·lelament a dos currículums, l’acadèmic (amb cinc carreres, un doctorat, un postgrau i un màster) i l’esportiu (amb 36 títols), Trabal ha treballat en el seu primer llibre, que ara està a punt de publicar: El portero de hockey patines. De la iniciación al alto rendimiento. “Em venia molt de gust escriure’l per aportar la meva experiència i estudis d’hoquei i omplir els buits que hi ha”, diu.