En quin moment va tenir la percepció que l’hoquei podia ser un bon futur per a vostè?
Més que per percepció, va passar que ja de molt petit vaig triar l’hoquei. Hi ha una època en què tots els amics jugaven a futbol, i vaig tenir el dubte, però l’hoquei és un esport on si t’hi poses de petit ja no el deixes. És una pràctica molt neta, molt maca, molt ràpida, no hi ha les problemàtiques que envolten altres esports, treballes físicament els braços i les cames, i a més si et surt bé viatges molt.
Com va iniciar-s’hi?
Devia tenir 4 anys, i tothom havia triat una pràctica per fer com a extraescolar i jo encara no. Aleshores vaig provar algun altre esport com el bàsquet, però quan em vaig calçar els patins i vaig agafar l’estic vaig percebre que això m’agradava moltíssim.
L’hoquei ripollès té l’avantatge de ser molt a prop d’Osona, però alhora l’inconvenient que quan despunta algun jugador se’ls emporten de seguida…
Si he de ser sincer, jo venia del Ripoll, on despuntava bastant. Normalment, anava a reforçar equips amb jugadors més grans. Quan vaig fitxar pel Manlleu, en realitat no anava a l’equip A, sinó al C. Aquell any vaig destacar, i retroactivament vaig aprendre molt de Catxo Ordeig. I de mica en mica vaig anar millorant, però no considero que fos ni un jugadoràs ni una estrella de petit. Tot plegat ha consistit a treballar i anar portant la meva trajectòria endavant.
Quin records guarda del seu pas pel Manlleu?
Hi vaig aprendre molt. Sempre he dit que el Ripoll em va formar pel que fa a patinar, però d’aprendre a jugar a hoquei de veritat ho vaig fer a Manlleu i al Voltregà. De Manlleu en guardo un record molt bo, perquè hi vam guanyar dos campionats espanyols, i vaig estar en un grup molt maco de jugadors amb els quals continuem mantenint una bona amistat encara que els nostres camins s’hagin bifurcat.
Sempre s’ha dit que l’hoquei a Ripoll es va refundar als anys setanta gràcies a jugadors vinguts de Sant Hipòlit. Hi ha una connexió especial entre els dos clubs?
No ho conec massa a fons. Sé que a Ripoll hi va jugar Miquel Recio i altres jugadors del Voltregà d’aquella època. I també que durant una temporada hi va haver una mena d’acord de filiació entre tots dos. Però de fet són clubs diferents, encara que en el decurs de les seves respectives històries hagin compartit determinats moments.
Sovint els jugadors joves que s’incorporen a una plantilla amb la solera de la del Voltregà tenen dificultats d’adaptació. Per a vostè ha estat fàcil encaixar a l’equip?
No hi he tingut cap problema, ja des del primer dia. Només d’arribar-hi em van fer una festa per haver fet els 18 anys. És un molt bon grup. Pot ser que et facin portar material pel fet de ser el més jove, que és una cosa habitual en tots els equips. Potser hi ha gent que es creu diferent, i per això ells sí que poden tenir problemes.
Aquest any el Voltregà no està tenint una OK Lliga plàcida. Cal patir pel futur a la màxima competició?
No. Hem tingut algun moment tonto, però si mires els resultats de tota la temporada hem aconseguit passar a semifinals de copa, que era una fita que feia temps que no aconseguíem, i a més vam competir contra el Liceo, a qui vam fer suar. Estem a un partit d’entrar a la final a quatre de la CERS i si seguim en aquesta dinàmica encara podríem ser al play-off de la lliga. Penso que és una bona temporada, malgrat que ens hagi faltat una mica de regularitat.
Hi ha possibilitats de fer alguna cosa gran a Europa?
Penso que sí. Tenim un molt bon grup i estem molt motivats. A Europa hem donat el to des del primer partit, davant d’equips potents. Tenim possibilitats d’arribar lluny, i penso que pot ser el nostre any per guanyar la CERS.
Per on passen les seves aspiracions a l’elit?
Al final sempre has d’aspirar al màxim. De petit el meu somni era jugar a l’OK Lliga i arribar a seleccions. Aquesta última fita ja la vaig assolir a Sub-17 i ara mateix estic fent-ho a la màxima competició estatal. El meu somni és guanyar un títol amb el Sant Hipòlit. Tenim una afició molt maca i que ens representa. Jugar així sempre és un plaer.
En hoquei base ha estat internacional amb el combinat estatal…
Amb 17 anys vaig jugar el campionat a Itàlia, on vam perdre l’or contra Portugal, i a Sub-20 vaig entrar també en preselecció.
Li agradaria poder jugar oficialment amb una selecció catalana?
Sí, a mi sí. Però també t’he de dir que mai m’han convocat en cap selecció catalana, ni tan sols a un entrenament.
Creu que algun dia tornarà a posar-se la samarreta verda i blanca del Ripoll?
Sí, em faria il·lusió. M’agradaria. Tampoc em vull allargar moltíssim en la pràctica de l’hoquei, perquè llavors o tens nens o tens feina o vols fer altres coses. M’encanta aquest esport, i competir a alt nivell, però al final tampoc et permet menjar. Hauré de saber aturar-me a temps. I sempre serà un bon moment per acabar allà on vaig començar a estimar l’hoquei patins.
Per no tenir equip d’hoquei des de fa anys, de Campdevànol n’han sortit prou jugadors, alguns com Josep Sellas o Joan Baget, amb molts anys a primer nivell…
Penso que és més una coincidència de jugadors de Campdevànol que hem jugat primer al Ripoll, i a partir d’aquí se’ns han obert les portes per fer una determinada trajectòria. Però és sobretot això, una casualitat.
