La temporada 2022-23 ha estat la del retorn de Bruna Vilamala (Borgonyà, 4 de juny de 2002) al primer equip del FC Barcelona després de la lesió de creuats que la va mantenir allunyada dels terrenys de joc. La futbolista de 21 anys també ha renovat el seu contracte amb el club fins al 2026, ha debutat al Camp Nou i ha sumat una nova lliga i la segona Champions.
Com la definiria aquesta temporada?
Rodona des del punt de vista col·lectiu, perquè totes hem estat disponibles i preparades en tot moment per donar-ho tot per l’equip i aixecar tots els títols possibles. Personalment, era complicat tornar de la lesió i sabia que seria una temporada d’adaptació, amb la intenció de créixer pensant més en la temporada que ve, que afronto al 100%.
Es va trencar el lligament creuat anterior del genoll dret en un Portugal-Espanya Sub-23 després d’haver protagonitzat una gran irrupció al primer equip blaugrana amb 16 gols en 28 partits oficials. La lesió la va tenir 13 mesos de baixa, fins al novembre passat. Costa tornar a entrar en dinàmica?
Era la segona vegada que em lesionava. La primera va ser el 2018 i no em va costar tant, però ara estem parlant de tornar a entrar al millor equip del món. És un ritme diferent i l’oportunitat de tenir minuts és més difícil per agafar ritme. Tornar d’una lesió així a mitja temporada també fa que l’adaptació sigui més complicada.
En total aquest curs ha jugat 16 partits entre totes les competicions i ha fet cinc gols. Satisfeta?
Sí, el més important era disfrutar dels minuts que tingués perquè va ser molt dur no poder competir l’any passat i l’aprenentatge que vaig fer estant lesionada és que s’ha de gaudir del moment. Ho he fet i he intentat aportar gols. M’he sentit còmoda i he recuperat la sensació de ser futbolista.
Marxar un temps a fora per tenir més minuts és una opció que s’ha plantejat en algun moment?
Ara per ara, amb la renovació, crec que queda tot dit que la meva idea és quedar-me aquí. És el club que m’ha donat l’oportunitat i porta veient-me créixer durant molts anys. Vull aprofitar per agafar ritme durant la pretemporada i demostrar el que havia estat demostrant. Tant de bo tingui la sort que vaig tenir que gairebé m’entrebancava i marcava gol. En el meu cap ara mateix només hi ha voler ajudar l’equip.
Com va viure el fet de repetir una lesió tan llarga? L’experiència ajuda en situacions com aquesta?
És una lesió molt dura i per un cantó tens l’experiència de saber tot el que viuràs, però per l’altre saps que és llarg i anticipes les frustracions que comporta. L’ajuda psicològica és fonamental en les lesions, en el futbol i en la vida. Cal pensar en la posició privilegiada que tens perquè disposava de molta ajuda i continuava formant part del millor equip del món.
Va coincidir lesionada amb altres companyes. Això ajuda a viure la cara més amarga del futbol?
De primeres et diria que no perquè quan ho has passat no vols que li passi a ningú. Els primers dies és de doble dolor perquè ho estàs passant tu i també persones que em van tocar molt de prop com la Jana, la Cata i l’Alèxia. Un cop ho has assumit i totes lluitaven per tornar et diria que sí perquè compartíem el dia a dia. És una lesió que et pot fer sentir molt sol perquè estàs apartat de l’equip i entre totes ens vam ajudar per fer el camí més fàcil.
Es va plantejar en algun moment deixar el futbol?
Hi ha moments de tot i et passa de tot pel cap. Mentiria si digués que no ho vaig pensar, però al final mires al teu entorn i veus que sí que val la pena. La complicació més important d’aquesta lesió és mental perquè et pot jugar males passades.
Els preocupen les lesions de creuats al futbol femení?
Sí perquè és molt més freqüent del que hauria de ser. Quan ens ho vam fer jo, la Jana i la Cata es va comentar que podia ser per no estar acostumades al ritme del primer equip, però després li passa a l’Alèxia i a tantíssimes jugadores de molt nivell que estan acostumades a jugar a alta intensitat perquè porten anys a l’elit i veus que hi ha d’haver alguna cosa més. Ara hi haurà moltíssimes jugadores que es perdran el Mundial per aquesta lesió. És molt injust. Tant de bo s’estudiés més i es trobés la manera de minimitzar una lesió que passa molt més en el futbol femení que en el masculí.
El premi després de la seva lesió va ser debutar al Camp Nou a la Champions contra el Bayern. Com va ser l’experiència?
Encara se’m posa la pell de gallina només de pensar-hi. Jo no hi havia anat massa al Camp Nou sent de Borgonyà perquè els horaris no són fàcils si l’endemà t’has d’aixecar d’hora. Per això, per mi era una cosa extraordinària i poder-hi jugar va ser màgic. És un estadi històric on tothom vol jugar i fer-ho en Champions és espectacular.
A l’abril li va arribar la renovació del seu contracte amb el Barça fins al 2026. Això li va donar la seguretat que necessitava?
Em va donar la confiança per reafirmar-me i veure que continuaven confiant en mi. Jo tampoc tenia cap altra idea que no fos seguir a un club que està aconseguint coses extraordinàries. Vaig estar molt orgullosa i emocionada de poder continuar complint el meu somni tres anys més.
Fa nou anys que va arribar al club. S’havia imaginat guanyar dues Champions?
No i menys amb 21 anys. Jo de petita no m’imaginava poder jugar al Barça perquè ni sabia que hi havia un equip de noies. Em fa especial il·lusió aconseguir tot el que estem aconseguint perquè veig totes les nenes que es poden emmirallar en l’equip. Formar part del somni de tantes nenes, que tant de bo jo hagués pogut tenir, em fa molt feliç.
Quin valor donen a haver revalidat el títol de la regularitat?
Moltíssim perquè el que portem fent quatre anys seguits és molt difícil. Costa molt guanyar tots els partits encara que sembli fàcil, però aquest equip té una cosa molt bona i és que jugui qui jugui la diferència és mínima.
El nivell dels rivals va creixent o encara es nota molt la professionalització del Barça respecte a la resta?
Tots els equips van creixent i ens posen les coses més complicades que fa uns anys. Sí que és veritat que el Barça va fer una aposta molt ferma, que està donant el seus fruits, i per això jo animo tots els clubs i la federació que ho facin perquè més equips es puguin dedicar a jugar a futbol com nosaltres.
Com va ser la rua de celebració amb el masculí?
Increïble. Mai a la vida m’havia imaginat poder estar en una rua. Abans de fer-la l’Alèxia, que ja havia participat en la del 2013, ens va aconsellar gaudir-ho. És una de les millors coses que he viscut a la vida. Vull agrair tota la gent que va venir, igual que els que van venir a Eindhoven, a la plaça Sant Jaume o els que venen cada setmana al Johan. L’afició cada vegada és més gran i estic molt contenta que se sentin orgullosos de nosaltres perquè nosaltres també ho estem d’ells.
El joc que practiquen és la clau de l’èxit?
Crec que sí, ens agrada guanyar fent disfrutar la gent. Molta gent em diu que ara li agrada més el futbol femení. Sentim que estem fent les coses bé i que hem de continuar treballant.
I l’altre títol de la temporada, després de la desqualificació a la Copa de la Reina, és aquesta Champions de dissabte. És el més especial després de la derrota de l’any passat a Torí?
Sí, teníem una espina molt clavada. La primera Champions que vam guanyar va ser a porta tancada i per això em quedo clarament amb aquesta segona perquè la vam poder compartir amb les nostres famílies i l’afició. Va ser molt especial. A Torí ens va saber molt greu no donar una alegria a l’afició i més de la manera cruel que va ser.
A Europa sí que el nivell ja és molt alt?
I tant. És molt difícil aconseguir la Champions. Totes les eliminatòries han sigut molt complicades. Qualsevol equip ens podia fer fora i ens ho jugàvem tot a cada partit. Això és un al·licient molt positiu i, a més a més, hem pogut jugar a grans estadis. Veus que els altres et consideren un equip gran i sents pressió però de la bona.
Com és entrenar i jugar al costat d’Alèxia Putellas, Aitana Bonmatí, Patri Guijarro o Mapi León?
Em fa una il·lusió increïble. Són grans jugadores i grans persones i aprenc molt d’elles. Jo de petita només tenia referents masculins com Messi, Xavi i Iniesta i ara ho són totes les meves companyes.
Porta bé que cada vegada sigui més coneguda?
No hi estic acostumada. Té coses bones i dolentes i t’ho has d’agafar per la part positiva. Jo tinc una vida molt tranquil·la en comparació amb algunes de les meves companyes i en el punt que estic ho estic disfrutant.
Estudia també la carrera de Psicologia. Li és complicat compaginar-ho tot?
Costa una mica, no mentiré. Estàs d’exàmens en el tram més important de la temporada i has de prioritzar el futbol sense deixar de banda els estudis. Ho vaig fent de mica en mica perquè s’ha de tenir una carrera per quan s’acabi el futbol.
I li queda lloc per a altres aficions?
Em costa, però es pot fer tot si t’organitzes bé. Si una cosa m’ha ensenyat la psicologia és que has de tenir temps per a tu i els teus.
De futbol en mira?
Sí, molt. A casa som molt futboleros. Els partits d’entre setmana els miro mentre sopo i els dels caps de setmana també ho intento. En miro de la Lliga femenina, el Barça, el Girona, el Manchester City… I fins i tot amb el meu pare seguim per Twitter els resultats del Manlleu i el Borgonyà, tant masculins com femenins. Sobretot segueixo els dels llocs on he estat. Als camps em costa anar-hi perquè no paro gaire per la comarca, però intento estar pendent de tot. El futbol m’encanta!
{{ comment.text }}