“Ens endúiem el mossèn a futbol”

(Article publicat a EL 9 NOU el 5 de maig de 2017. Suriñach va morir l’any 2018)

Diuen que cada persona és un món. I és cert. D’històries n’hi ha tantes com persones. Als pobles és freqüent trobar gent gran que, quan s’aturen a mirar la pròpia biografia pel retrovisor, descobreixen mil i una anècdotes. És el cas de Ramon Suriñach, un veí de Roda que amb 80 anys acabats de fer ha estat, i continua essent, un incondicional de l’Espanyol. Promotor, juntament amb Joan Serrat, de la penya espanyolista local ara reconvertida en penya blanc-i-blava, recorda les peripècies viscudes per l’afició al futbol. “Hi va haver una època en què fins i tot ens endúiem mossèn Anton a Sarrià”, rememora.

Amb Joan Serrat van fundar la penya espanyolista i, a la inauguració, van dur-hi el mític Ricardo Zamora

Suriñach va fer anys l’1 de maig, el dia del treball. És com una premonició perquè de treballar ho va fer des de molt jove. Fill de Roda, les obligacions laborals del pare van fer mudar la família cap a Ribes de Freser, on van residir a Can Recolons. En aquesta fàbrica tèxtil, el pare es cuidava del taller de corronaire, on s’elaboraven i es reparaven les peces necessàries per a l’òptim funcionament de la maquinària. Sota el mestratge del seu pare, va aprendre l’ofici. A Ribes, i al taller, hi va viure la joventut. D’aquella etapa en conserva amistats al Ripollès, on va conèixer la que després va ser la seva dona, la Montserrat, una pubilla d’una masia de Pardines.

A banda de la feina, construïa manxes per a llars de foc. Una petita obra d’art que tenia èxit

Una vegada n’hi van encarregar 1.000, però se’n va cansar… i no va arribar a servir la comanda

Quan la fàbrica de Can Recolons va anar a menys, Suriñach va tornar Roda per enrolar-se al taller Montserrat i, al final, tota la família va tornar a la Plana de Vic, inclosa la de la seva dona, amb qui es va casar als 34 anys. Va fer altres feines fins que va accedir al magatzem de La Piara, empresa on va treballar durant un quart de segle fins a la jubilació. Aficionat al futbol, de petit ja es va inclinar cap a l’Espanyol. Potser hi va tenir alguna cosa a veure la mítica davantera dels cinc delfins amb Amas, Marcial, Re, Rodilla i José María, que van marcar una època als seixanta.
Juntament amb altres rodencs pericos, com Joan Serrat, van ser els promotors de la penya espanyolista avui rebatejada com a penya blanc-i-blava després d’un període d’inactivitat. Suriñach recorda que quan la van posar en marxa, l’any 1964, va assistir a la celebració Ricardo Zamora, una institució del futbol espanyol.

A Sarrià no es perdien cap partit. Els acompanyava mossèn Anton, aleshores clergue del poble

Quan en parla, ho fa amb un punt d’emoció perquè pel futbol n’ha fet mil i una. De fet, amb Serrat, que va engegar una empresa d’autocars encara vigent, eren uns habituals a Sarrià i, a vegades, fins i tot s’hi havien endut mossèn Anton, aleshores el clergue del poble. “El mossèn, el Tet, jo… i en Dabra [Serrat] amb l’autocar; anàvem amb un autocar de 40 places i a vegades érem 4 o 5”, rememora. Els seus contactes a l’Espanyol van fer que hi promocionés joves rodencs, com Miquel Estrella, que va fitxar pel juvenil on destacaven Dani Solsona o Tanco, futbolista que a la recta final de la seva carrera esportiva va militar al Manlleu. I també Jordi Bou, futbolista talentós que també va entrenar amb el juvenil.

Va promocionar talents rodencs com Estrella, que va fitxar per un juvenil on hi havia Solsona i Tanco

Acostumat a patir, “perquè a l’Espanyol sempre li ve d’un punt per pujar o baixar”, concedeix que, a banda del futbol, ha tingut altres aficions. Durant una època es va dedicar a fer manxes per a llars de foc. Ho feia com a passatemps, però, a través d’un viatjant d’Olot, va començar-ne a distribuir. “No era res per guanyar-m’hi la vida; hi havia molta feina a fer-les”, assegura. Una vegada, recorda, va tenir una comanda de 1.000 unitats, encara en guarda l’encàrrec i en mostra el comprovant. I, amb la boca petita, reconeix que se’n va cansar abans d’acabar-les i que mai va arribar a servir-les… A fer-ne, hi tenia la mà trencada, però. I, per això, quan van inaugurar la penya, i buscaven un regal per lliurar als assistents, va proposar regalar una manxa. Una manxa? “Sí, tenia un punt d’original més que no pas el típic clauer…”, argumenta. Els 200 assistents a la festa es van endur de record una manxa. Això sí, amb l’escut de l’Espanyol.

A casa seva té un petit santuari perico, però també futbolístic. No hi falta l’àlbum de cromos d’EL 9 NOU

Guarda fotos, factures, retalls de premsa, objectes… “Ho guardo tot”, reconeix. I als 80 anys conserva, també, la vitalitat d’algú polifacètic que ha viscut allunyat de les majories futbolístiques, però fidel al seu sentiment periquito. Ho explica des de la butaca d’una habitació de casa seva, convertida en santuari de l’Espanyol. I del futbol, perquè també hi té l’àlbum de la col·lecció de cromos d’EL 9 NOU que cada dilluns enganxa tot i que es queixa que les lletres són massa petites. Diu les coses com les sent. I, al final, es deixa anar: “Us ho he explicat tot. Escriviu-ho com a vosaltres us sembli, que sou els que en sabeu…”. Doncs ha quedat així.