Sergi Panadero (Torelló, 1982) ha marcat una època en l’hoquei patins mundial. Després de brillar en les categories inferiors del Voltregà, va debutar al primer equip amb només 16 anys. Amb el Barça –del qual ha sigut capità–, amb la selecció espanyola i també amb la catalana ho ha guanyat tot. Ara, es retira.
Posa punt final a la seva carrera. Per què ara?
En els últims anys, amb el Barça, ja anava renovant de temporada en temporada. És cert que en fases d’aquesta última campanya em veia amb ganes de continuar un any més, però també coincidia que al Barça hi ha un canvi de projecte. A més, vam parlar amb el club de continuar vinculats laboralment, i arribat a aquest punt vaig valorar de manera seriosa la retirada.
Arribar al Barça per a qualsevol jugador d’hoquei patins sempre és complicat, però competir-hi 21 temporades és una bestiesa.
Sempre he dit que la realitat de la meva carrera ha superat qualsevol somni. Per mi era un somni jugar al Barça, i quan hi arribo l’únic que intento és rendir durant els anys del meu contracte. I si després s’allargava, doncs significava que tot anava bé. M’ho vaig prendre com un repte personal: el d’intentar ser-hi el màxim d’anys possibles. Per sort, els entrenadors sempre han confiat en mi.
I si ens fixem en els títols aconseguits, la xifra és espectacular. Amb quin es queda?
Quan arribes al Barça, ho fas en un equip guanyador. I el que vols és que l’equip continuï guanyant amb la teva arribada. Per mi, la primera Copa d’Europa del meu primer any (2003/04) va ser com un somni.
Com es porta la pressió d’haver de guanyar sempre perquè ets el Barça?
Des de fora molta gent podia dir que sempre teníem el millor equip, el pressupost més alt, etc. La pressió per guanyar, però, també era molt alta sempre. I sí, hem tingut grans equips, però els rivals també competeixen, i sobretot en competicions curtes, tothom et pot guanyar. Al Barça tothom li té ganes, i és una complicació afegida. Jo no m’he cansat mai de guanyar, perquè quan he perdut la sensació en les setmanes següents eren molt dures.
Com a jugador se l’ha definit amb el concepte polivalència. Hi està d’acord?
Sí, sobretot amb el pas dels anys. Quan vaig començar era un jugador més explosiu, d’atac, i arribo al Barça per jugar a davant de tot. Amb els anys, els entrenadors em veuen noves possibilitats, i la facilitat per adaptar-me i rendir allà on els era útil m’ha convertit en un jugador més polivalent.
Per què comença a jugar a hoquei Sergi Panadero?
Pel meu pare. Ell és de Sant Hipòlit, la meva mare de Torelló, i ens estàvem a Torelló. Tot i que no hi havia jugat, les arrels del meu pare feien que l’hoquei fos un esport que els cridava l’atenció. Vaig començar amb tres o quatre anys, i des de llavors no hi ha hagut setmana de la meva vida sense que m’hagi posat els patins.
Destaca al Voltregà i hi debuta amb només 16 anys. Com ho recorda?
Amb molta il·lusió. Sempre he estat vinculat a Sant Hipòlit i al Voltregà. Ara hi tinc els fills jugant, porto un equip de la base, i l’època que pujo al primer equip va ser molt maca. Érem un grup jove, també amb algun veterà, i em van acollir com un més. I la plantilla tenia molt potencial, tal com s’ha demostrat si repasses la carrera de tots nosaltres. Vam aconseguir aixecar un títol –la CERS del 2002– que feia anys que es resistia, i vam situar el Voltregà entre els millors. Sempre portaré Sant Hipòlit al cor.
En la seva carrera, quins entrenadors destacaria?
A la base n’hi ha diversos que et marquen, però ja com a professional sempre me’n venen al cap dos. Un és Jordi Camps. És qui confia en mi des del primer moment. De fet, pujo al primer equip per accident. No es cobreix una plaça de la plantilla, i Camps aposta perquè l’ocupi jo. I quan hi havia una falta directa o un penal, amb 16 anys em feia saltar a la pista a tirar-la. I tot i que només el vaig tenir dos anys, Carlos Figueroa. Vaig arribar al Barça i em vaig trobar un entrenador molt evolucionat. Moltes de les maneres de jugar actuals beuen del que es va inventar ell.
Amb això de tirar directes, fins i tot la Sac i Ganxo li cantava una cançó comparant-lo amb Panchito Velázquez. Era tot un especialista.
En aquell moment, al Voltregà, ho era. Quan fitxo pel Barça, deixo de tirar-les totes, perquè era molt jove i a la plantilla hi havia altres jugadors que també ho feien molt bé. És cert que em sortien bé. Eren penals i directes diferents a les actuals. En les directes s’arrencava des d’un cantó, i en els penals també es permetia driblar els porters. Amb el canvi de normativa també vaig deixar de tirar-ne moltes. Al Voltregà, però, era una època maca i curiosa: amb 16 anys, en els primers partits que anava convocat, sortia, tirava la directa i tornava a la banqueta.
Com a referent mundial de l’hoquei patins, segur que li han arribat ofertes importants de lligues com la portuguesa. Però vostè s’ha mantingut fidel al Barça.
És complicat que t’arribin gaires ofertes quan jugues al Barça. Als últims anys sí que s’ha produït aquesta situació amb diversos jugadors, però durant bona part de la meva carrera que arribés una millor oferta que ser al Barça era complicat. Alguna cosa he tingut sobre la taula, però per mi la porta sempre va estar tancada a la sortida. Jugava al Barça. El millor club on podia estar. I amb la família a prop. No m’he plantejat mai sortir a jugar a fora.
I l’opció d’acabar la carrera al Voltregà s’ha valorat?
Hi ha sigut i s’ha valorat, però al final es va descartar per un tema d’incompatibilitat amb la tasca que hauré de fer al Barça. És cert que va sortir l’opció i no és cap secret.
I què farà Sergi Panadero en aquesta nova etapa retirat de les pistes però encara vinculat al Barça?
Bàsicament serà la gestió d’una de les seccions del club. [Tot indica que serà en la secció de futbol de La Liga Genuine.]
I es veu fent d’entrenador en un futur?
La nova feina m’il·lusiona, perquè és un canvi molt important per a mi. També haig de veure com m’hi adapto. És una feina molt humana, molt gratificant i crec que em pot permetre sentir-me realitzat. I pel que fa a ser entrenador, tinc tots els carnets per poder-ho fer. A partir d’aquí veurem com va fluint tot plegat. Ara mateix, però, entrenar un equip sènior i en una categoria de cert nivell no ho acabo de veure. També em cal un punt de pausa. I ara mateix, estant vinculat amb un equip d’hoquei base en tinc més que suficient.
Gairebé tres dècades al màxim nivell de l’hoquei patins. Amb què es queda de tot plegat?
Més enllà dels títols, i de tot el que he guanyat, l’hoquei m’ha permès conèixer a molta gent. Els meus amics els vaig fer en l’hoquei, i com a professional també he fet moltes amistats que encara perduren. Al final és el que et permet la xarxa que significa estar en un equip, viatjar, conèixer molta gent… Em quedo amb tot això. Perquè un cop has acabat la carrera, amb el temps quan es parli de Sergi Panadero la gent recordarà que era un jugador que va estar molts anys al Barça, però poc més. En mi, en canvi, hi quedarà tota la gent que he conegut en tot aquest trajecte.
Sis moments de la trajectòria de Sergi Panadero en l’hoquei patins
Debuta amb el primer equip del Voltregà amb 16 anys
Després de destacar en l’hoquei base del Voltregà, comença a formar part de les convocatòries del primer equip blanc-i-blau en la temporada 1998/99. L’entrenador Jordi Camps hi confia des de l’inici, i en una generació plena de talent i amb noms com Lluís Teixidó, Guillem Trabal o Xevi Armengol, Panadero es converteix en tot un especialista en el llançament de les accions a bola aturada.
Guanya la Copa de la CERS del 2002 amb el Voltregà
Ja del tot consolidat com una peça important de la plantilla, Panadero forma part d’un equip històric del Voltregà: el que trenca amb la sequera de títols i aconsegueix guanyar la Copa de la CERS a tot un Porto, amb remuntada inclosa a Sant Hipòlit de Voltregà. La copa europea era el millor final d’etapa possible per a una generació de jugadors que agafava altres camins en el món de l’hoquei patins.
L’any 2003 s’incorpora al Barça d’hoquei patins
El seu rendiment amb el Voltregà, la seva joventut i el seu talent no van passar desapercebut pel totpoderós Barça. Després de controlar-lo a distància diverses temporades, finalment el club blaugrana el fitxa en l’inici de la temporada 2003/04. Panadero, amb l’osonenc Masoliver i el porter Cantarero són tres dels primers fitxatges que fa l’entitat blaugrana sota la nova presidència de Joan Laporta.
Es converteix en el capità del club blaugrana
Amb la retirada d’una altra llegenda de l’hoquei patins barcelonista com Aitor Egurrola, Sergi Panadero passa a ser el capità del Barça d’hoquei en l’inici de la temporada 2022/23. De fet, Panadero ha acabat sent el segon jugador del club blaugrana amb més partits acumulats a la secció després de 21 temporades. Pana, com a capità, s’afegia a una llista amb noms de la talla de Gaby Cairo o Borregan.
Un adeu des de la pista amb gol i títol de lliga
Panadero va anunciar que penjava les botes just abans de l’inici de la final del play-off de lliga contra el Noia al Palau. En el segon partit, va rebre l’homenatge de l’afició barcelonista. El seu últim partit, però, va ser el 23 de juny a l’Ateneu de Sant Sadurní contra el Noia. Panadero es va acomiadar de la millor manera possible: amb un gol (a la foto) i aixecant un últim títol de lliga al costat dels seus companys. FOTO: Marta Ramon / @marta14_sportphotography
Un palmarès per a la història de l’hoquei patins
Sergi Panadero és un dels jugadors més destacats de la història de l’hoquei patins mundial. Per trajectòria al màxim nivell i per títols assolits. Amb el Barça n’ha sumat 68, només superat per Egurrola, amb 78. Al seu palmarès hi figuren 17 Ok Lligues, 8 Copes d’Europa, 11 Copes del Rei, 2 Copes de la CERS, així com també 4 Mundials i 5 Europeus amb la selecció espanyola. Va guanyar la Copa Amèrica amb Catalunya (2010).
{{ comment.text }}