“Era impensable guanyar una Lliga sense estar al Barça”

El Deportivo Liceo d’Àlex Rodríguez i Jordi Burgaya (Sant Hipòlit de Voltregà, 1993 i 1995) es va proclamar divendres campió de l’OK Lliga després de superar el Reus a la final del play-off. Un títol que els dos jugadors estrenen al seu palmarès.
Han posat fi a l’hegemonia del Barça. S’havien imaginat mai poder-la guanyar?
À.: Sincerament, no. Era impensable guanyar una Lliga sense estar al Barça. Molt poca gent ho ha fet i crec que hem entrat a la història. Jo la poso al nivell de la Champions que tinc amb el Reus.
J.: Jo tampoc. L’època bona del Vic vaig veure que era impossible. Aquest any amb la recuperació del play-off i al veure l’equip que teníem sí que ens marcàvem arribar bé a final de temporada per lluitar. Que s’eliminés el Barça i tenir el factor pista a favor ens va fer començar a pensar que era possible.

Per tant, són partidaris del play-off.
À.: Et dona més opcions que la lliga regular, però encara que l’hagués guanyat el Barça et diria que sí perquè s’han vist pavellons plens com el nostre amb 4.000 persones. Mola molt jugar així.
J.: Jo ja ho havia viscut a Itàlia i en soc molt partidari. A banda dels pavellons, hi ha hagut sorpreses i ha enganxat molt la gent.

Tots dos van arribar aquesta temporada a Galícia. Com ha anat?
À.: Jo venia per guanyar títols perquè es veia un autèntic equipàs i un grup molt unit. Érem els dos nous i ha estat increïble la gent i l’ambient. Vam començar guanyant la Supercopa i l’acabem guanyant la lliga.
J.: La valoració és molt positiva. De seguida vam veure que el nivell era molt alt i ens hem sabut adaptar.

En el cas d’Àlex Rodríguez, està plenament integrat i amb la voluntat de continuar, no?
À.: S’acaba un cicle i hi haurà molts canvis. Però sí, amb ganes de continuar l’any que tinc encara de contracte. Es viu molt bé a la Corunya.

El club és especial per vostè i és una manera de tancar un cercle perquè té vincles familiars a Galícia, oi?
À.: El meu pare era d’Ourense i va venir a Sant Hipòlit amb 5 anys perquè els meus avis van trobar-hi feina, però cada estiu veníem a Galícia. Ell sempre ens havia parlat del Liceo i en som seguidors de petits, igual que del Depor. Un dels motius pels quals vaig venir va ser també aquest. El meu pare no hi és, però sé que estaria orgullós de veure el seu fill petit guanyar una lliga amb el Liceo.

Els rumors, en canvi, situen Jordi Burgaya al Voltregà.
J.: Jo tinc contracte fins al 31 de juliol i fins llavors soc jugador del Liceo.

Comparteixen municipi natal encara que un és format al Voltregà i l’altre al Vic. Hi ha molt talent de Sant Hipòlit escampat pel món. Amb recursos es quedarien a la comarca?
J.: Segur. Si els equips de la comarca tinguessin ajudes de patrocinadors importants estaríem tots aquí. Quan ets esportista el que vols és competir al màxim nivell i guanyar-t’hi la vida.
À.: És el gran dilema que hem tingut tots sempre. Jo si pogués viure el que estic vivint a Sant Hipòlit seria increïble. Tothom sap que soc del Voltregà. Tant de bo algun dia tingui els recursos perquè la gent no marxi. Amb els jugadors que han sortit tindríem bastants més títols. Tota la vida ha estat així, quan despuntes marxes i un dia acabes tornant.

Si algun dia tornen de cop tots els jugadors locals serien un equipàs.
J.: Totalment. Sant Hipòlit ha set sempre un niu de jugadors i el poble pot estar-ne molt orgullós. És pràcticament la capital de l’hoquei a Catalunya.
À.: Sí, perquè hi ha jugadors molt top més enllà dels porters. Jo crec que Sant Hipòlit i Sant Sadurní són els que treuen més jugadors.

Aquesta fuga de talent afecta també la resta d’equips osonencs. El Patí Vic va baixar a l’OK Lliga Plata i el Manlleu no ha pogut mantenir la categoria. Com veuen l’hoquei de la comarca?
À.: Com que l’any que ve només hi haurà el Voltregà a OK Lliga pot semblar que s’ha perdut una mica, però jo crec que és perquè la gent marxa o al Manlleu eren molt joves. El Taradell ha estat a un pas i segur que al Vic també tenen jugadors molt bons a la base. A Osona sempre es respirarà hoquei i continuarà sortint gent bona.
J.: Sembla que la gent ha deixat d’apostar-hi una mica. Tenim molta indústria que no ha apostat per cap esport i això és una cosa negativa per la comarca i el talent d’aquí.

Tots dos són germans petits de jugadors d’hoquei. No hi havia alternativa a l’hora de triar esport?
À.: El meu pare em volia apuntar a futbol i els meus dos germans van ser els que van dir que em volien ensenyar a patinar amb 2 anys. A la meva classe de primària d’11 nens, 9 jugàvem a hoquei i 2 a futbol.
J.: Jo també des de ben petit, amb 2 anys i mig, em van donar l’estic i no vaig tenir alternativa. Vaig fer dos entrenaments de futbol però vaig veure que no era per mi i que volia fer hoquei.

Amb camins diferents acumulen una trajectòria destacada. Jordi Burgaya té una Copa del Rei (2015 amb el Vic), un Campionat del Món (2017 amb la selecció), una Copa Continental (2017 amb l’Oliveirense), una Lliga Italiana (2019 amb el Forte dei Marmi), una Supercopa italiana (2020 amb el Forte dei Marmi), una Supercopa d’Espanya (2021 amb el Liceo) i ara l’OK Lliga. Satisfet?
J.: Pràcticament cada any he aixecat algun títol o he arribat a finals. Vaig tenir la sort de jugar una final de Copa d’Europa amb el Vic, que és del millor. N’estic molt satisfet.

Ha jugat a les tres grans lligues. Són molt diferents?
J.: Sí. A Portugal pràcticament no es fa tàctica i és d’amunt i avall i a Itàlia està més igualat i qualsevol pot guanyar. És la que té el nivell una mica més baix, però també vaig guanyar molta experiència. De les tres m’emporto experiències molt bones.

Àlex Rodríguez, per la seva banda, va guanyar una Lliga Europea (2017 amb el Reus), dues Supercopes d’Espanya (2019 amb el Reus i 2021 amb el Liceo), va ser MVP i pitxitxi de l’OK Lliga la temporada 2020-2021 amb 52 gols i ara ha guanyat la Lliga. És per estar-ne content també.
À.: Sí, sobretot per la qualitat dels títols. Em falta la Copa del Rei i la tinc entre cella i cella.

Per tant, té ambició i ganes de sumar més títols.
À.: Òbviament. Tant de bo poguéssim guanyar sempre. La sensació és brutal i recompensa el sacrifici que fem.