L’esport ocupa una part important a les seves vides, però sempre de manera amateur. Com tants altres esportistes, professionalment tenen una altra ocupació i aquesta és de l’àmbit sanitari o sociosanitari, de manera que aquests dies viuen des de la primera línia la crisi del coronavirus.
És el cas d’Anna Portell. La torellonenca practica el tennis des dels 4 anys i, tot i que als 16 va deixar la competició, encara és una habitual del Comarcal de tennis i com a amant de la muntanya tampoc falla a curses com el Tastet dels Matxos. Aquests dies, però, té poc temps per a l’esport. Ha passat a treballar 12 hores diàries a l’Hospital Universitari de Vic com a tècnica superior en imatge per al diagnòstic i la seva feina al servei de radiologia de l’hospital ha canviat completament: “Abans fèiem tres torns i proves programades com radiografies, ressonàncies, TAC, mamografies i ecografies i ara ens hem repartit en dos torns de més hores i només fem les proves urgents i portàtils, que és un aparell de raigs X que portem a l’habitació per fer la radiografia directament allà, ja que són pacients aïllats”, explica. A Portell, com a molts dels seus companys, al principi li va costar adaptar-se a les mesures de protecció “perquè no hi estem acostumats i a nosaltres se’ns hi suma el davantal de plom per fer les radiografies”. Més enllà del cansament físic ella detalla que anímicament “afecta veure que un pacient entra a urgències tot sol i no té acompanyant fins que rep l’alta. Els sanitaris hem passat a ser el seu suport emocional. Alguna història te l’emportes a casa tot i que amb el suport de tot l’equip i de familiars i amics ho anem superant”. La jove de 27 anys assegura que en aquest aspecte el fet de practicar esport l’ha ajudat molt. “L’esport és molt important a la vida perquè t’ensenya a treballar en equip, cosa que ara és primordial, però també en el cas del tennis a tenir el cap clar i a mantenir els nervis”, diu la tennista, que quan va començar l’estat d’alarma era tercera al Comarcal amb el seu equip i els quedaven cinc jornades de competició. “Segurament no podrem acabar, perquè abans del juny no crec que tornem a una certa normalitat, tot i que a la vida d’abans amb aglomeracions tardarem molt més”, afirma.
Un desenllaç esportiu per a la temporada 2019-2020 que comparteix l’infermer de l’Hospital de Sant Jaume de Manlleu i futbolista de l’equip de Tercera Catalana del seu poble, Borgonyà, Miki Gálvez. Amb 11 partits pendents, ell considera que el més fàcil i provable serà anul·lar les lligues, però té propostes tant per si passa això com per si la federació decidís que cal jugar tots els partits: “Si se suspenen, l’any que ve els equips podrien continuar a la mateixa categoria amb els punts que portem ara o en cas d’haver de jugar el que resta podríem fer triangulars de 45 minuts durant quatre dissabtes per reduir-ho”, desgrana. Aquest infermer de 26 anys intenta pensar en el futbol els dies alterns que descansa després de fer també torns de 12 hores. “És bastant esgotador. Has de tenir molta sang freda i tantes hores amb les bates passes calor i les ulleres et dificulten la visió. Els recursos a vegades no són suficients i és un virus molt llest. Vas sempre darrere seu i costa parar-lo. Treballem amb tensió i també ha afectat personal sanitari perquè estem molt exposats, encara que esperem de mica en mica anar recuperant efectius. Lluitem tots a l’una però és difícil perquè es tracta de vides i persones malaltes i és una bola que costa de fer net”, destaca.
Qui també practica un esport d’equip com Gálvez, en el seu cas el bàsquet, és la viladrauenca Marta Muniesa, jugadora del Club Bàsquet Torelló. Ella és terapeuta ocupacional en una residència geriàtrica d’Osona i les seves rutines han canviat molt des que es va decretar l’estat d’alarma. “Vam establir un protocol de seguretat i canviar el funcionament dels torns, que van passar a ser de tres dies seguits i 12 hores de durada. Així, l’equip tècnic va passar a ser equip auxiliar de reforç a les auxiliars. Amb aquest fet, vam voler evitar la rotació de tant personal, ja que durant tres dies treballes amb les mateixes persones”, diu la jove de 23 anys, que també posa en la balança dels aspectes negatius treballar amb màscares i pantalles “perquè dificulta la feina i genera angoixa” però també perquè impedeix les mostres d’afecte i el contacte físic “i això m’entristeix”. Una de les coses que Muniesa fa més aquests dies és respondre dubtes dels residents. “Per ells és molt dur, estan vivint aquesta situació amb molts nervis. Constantment estan fent demandes sobre aquest tema i si acabarà aviat. Quan miren la televisió i escolten les notícies es neguitegen molt i també n’hi ha que no entenen per què no poden sortir i tampoc per què els seus familiars no els poden venir a veure”, explica, tot i que “evitem la sobreinformació i mirem que facin activitats”. També fan ús de les videotrucades, missatges, vídeos i fotos per apropar els residents a les seves famílies i han fet un taller de cartes. “Així tant els residents com els familiars saben que tothom està bé i es queden més tranquils”, afegeix. La jugadora, formada al CB Viladrau i que ha passat per altres clubs abans del CB Torelló, anava líder de Tercera Catalana amb el seu equip. “El nostre objectiu aquest any era pujar de categoria i la veritat és que estàvem a sis partits de confirmar la primera posició, fet que ens permetria l’ascens. Espero que de cara al maig puguem disputar els últims partits, si cal a porta tancada, però tinc certa por que això no sigui possible perquè la federació ja ha comentat que si no es disputen els últims partits aquesta temporada quedaria anul·lada”, lamenta.
Qui no creu que pugui fer cap prova almenys fins a l’últim trimestre de l’any i sempre que la pandèmia estigui controlada és l’atleta de muntanya i triatleta del Club Atlètic Torelló Jordi Uró. Com a tècnic d’emergències sanitàries treballa en una ambulància de suport vital bàsic a l’empresa Transport Sanitari de Catalunya, subcontractada pel SEM (Sistema Emergències Mèdiques) a Olot. “Ara els serveis són més llargs i laboriosos, ja que hem de prendre les mesures de seguretat per evitar contagis. Després de cada trasllat hem de fer una desinfecció exhaustiva de l’ambulància i tot el material utilitzat. Quan anem als CAP, residències o hospitals també hem d’estar molt al cas de seguir les mesures de cada centre per evitar la propagació, fins i tot si és possible i el pacient està en condicions ens el treuen a fora per nosaltres no entrar i minimitzar riscos”, detalla l’atleta de 36 anys. Uró també és dels que creu que ser esportista ajuda en les circumstàncies actuals. “En una cursa no pots sortir de manera bèstia i després rebentar, si es volen aconseguir resultats s’ha de competir bé, sabent al ritme que se surt i al ritme que s’ha d’arribar. En la situació actual també hem de tenir el cap fred davant els dubtes, pensar que al llarg de la història hi ha hagut diverses pandèmies. Millorar aquesta situació està a les mans de la gent més que del sistema sanitari. Si la població està conscienciada de la gravetat de la situació és la millor manera de combatre-ho”, conclou.
Cap dels quatre s’hauria imaginat mai viure una pandèmia com aquesta, però tots tenen clar que ara cal donar el millor de si mateixos en les seves feines. Ja arribarà l’hora de tornar-ho a fer a pistes, camps i muntanyes.
