Jordi Coma Bau és doctor en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i professor de la UVic-UCC. És entrenador d’handbol i ha col·laborat com a assessor amb diferents clubs, com és actualment el cas del Bàsquet Vic. Acaba de publicar ‘Estem a l’alçada?’, un llibre en què qüestiona el model de gestió dels clubs esportius de base, la necessitat de reformular rols, estructures i exigències i posar molt més en valor la tasca “fonamental” que exerceixen.
Diu que el llibre “no té filtres” i que els seus alumnes de la universitat ja saben que tampoc en sol tenir a classe, on li agrada ser contundent en allò que defensa. La seva pàgina web ja dona una pista: .
Estem a l’alçada?
No.
Per què?
Perquè les coses es poden fer molt millor. És el punt de partida del llibre. I una aportació, des del meu punt de vista, a aquells aspectes sobre els quals es pot incidir quant a gestió, començant per directives o direccions tècniques de clubs. Tenir clars rols i responsabilitats. Els nanos s’ho mereixen.
Els clubs de base mouen una gran quantitat de gent. Semblaria que hi ha molt de guanyat d’entrada.
La gent dona valor a l’esport, però el que ja costa una mica més és pagar-lo i reconèixer la feina que hi ha al darrere, que al seu torn també ha de ser exigent. No perdem de vista que s’intervé en moments fonamentals en l’evolució de nens i nenes, des del seu primer creixement fins a la maduresa, quan ja s’hi pot treballar la tècnica individual o la tàctica. I a això crec que no s’hi dona prou valor.
Començant pels clubs?
Sense desmerèixer ningú, tot comença per tenir bons professionals al darrere i una estructura coherent que tingui clar què cal fer a cada moment i amb qui. A nanos de 8, 9 o 10 anys no els pot entrenar un de 15. Precisament pel que acabo de dir. I també es viu de la inèrcia que a més categoria, més ben remunerats. Tot i que gairebé sempre estem parlant de tasques mal pagades i que sovint fan tirar enrere gent molt ben preparada que estaria disposada a fer-ho.
S’ha de pagar més, per poder fer esport en un club?
Soc pare, i sabem que portar els fills a música o a anglès pot costar 80 o 90 euros cada mes. En canvi, pagar-ne més de 60 per anar a una escola d’esport ja comença a fer mandra. Jo el que em pregunto, davant d’això, és si tenim alguna cosa més important que el cos, i cuidar-lo.
Defensa més formació dins dels clubs i més recursos per facilitar-la?
És clau treballar una bona formació per a les persones que n’han de formar d’altres i estic convençut que les famílies estarien disposades a pagar-ho si realment existeix aquest valor afegit. I segur que trobaríem fórmules per ajudar a aquells que no hi arribessin, si aquest hagués de ser el problema.
Per on s’ha de començar a canviar, aquesta inèrcia?
Aquest és el problema. No estem parlant de la realitat concreta d’uns determinats clubs, sinó d’un sistema que s’ha acabat assumint com a normalitat. És aquella bola que va tirant, perquè és prou gran com perquè malgrat tot continuï girant sense tenir en compte tot el potencial que segurament s’està perdent pel camí. Es viu el dia a dia, l’anar apagant focs, però falta perspectiva. Cal, per mi, un treball a consciència de directives, de secretaries tècniques, per tenir clara la missió del club i que disposin d’unes hores per poder-se dedicar professionalment a aconseguir-la. Estic convençut que es poden fer les coses millor.
La reflexió, i per tant el model, és aplicable a qualsevol club esportiu?
Naturalment. Un club de bàsquet o d’handbol no ha de ser diferent a un de futbol. Tenir cinc equips o tenir-ne vint et farà definir una estructura més o menys àmplia, però el nucli d’aquesta estructura té exactament el mateix sentit.
Hi ha d’haver lloc, dins dels clubs, per a aquelles famílies que no volen vincular necessàriament l’esport a la competició?
Els clubs han d’anar amb la veritat per davant. Per mi és una altra de les mancances: falta la comunicació directa i fluida sobre què s’està fent i a què s’aspira. Aclarir, per exemple, el binomi entre formació i rendiment i si poden funcionar models d’entre setmana per entrenar i passar-ho bé sense necessitat de competir. Com també explicar millor per què aquell jugador o jugadora passa en un determinat moment de l’equip A al B, o a l’Y.
Qui l’hauria de llegir, aquest llibre?
El que pretenia era fer una sacsejada i exposar algunes idees que tenen a veure sobretot amb l’organització dels clubs. O sigui que m’agradaria que se’l llegissin directius. Un entrenador pot pensar que tinc raó, o que no en tinc, o que el panorama que dibuixo és per pensar “quina merda de feina estic fent”. Però no és això. Ha de servir per reflexionar i per reaccionar. D’incentius n’hi ha molts. I de marge de millora, també. És qüestió de creure-hi.
