“M’hauria agradat molt compartir vestidor amb Sergi Panadero”

Va néixer a Sant Hipòlit de Voltregà i el seu pare era porter d’hoquei. Doncs, Ferran Font (1996) estava destinat a convertir-se en jugador d’hoquei patins, i no qualsevol. Va començar la seva carrera al club del seu poble, però més endavant va decidir anar a jugar al Vic HC. De fet, fou al conjunt vigatà on debutà com a amateur a l’OK Lliga i, el 2015, va ser campió de la Copa del Rei i finalista de la Copa d’Europa. Les seves grans actuacions van despertar l’atenció dels millors i, amb 18 anys, va fitxar per l’Sporting de Portugal. Després de vuit anys al club, ara, amb 27 anys, el seu desig de tornar a prop de casa s’ha complert. Ferran Font ha estat la primera incorporació del FC Barcelona d’hoquei.

Parlem del més recent, el seu fitxatge pel Barça. Com es produeix?

Jo estava en un punt que tenia ganes de tornar aquí, a prop de casa. Llavors, va sorgir l’oportunitat i, el fet de posar-nos d’acord ràpidament amb el club, va agilitzar les coses.

Què n’espera, d’aquesta temporada a títol individual?

Sobretot adaptar-me a la filosofia del club, als companys i a la lliga. Al cap i a la fi, és una lliga força diferent de la portuguesa i és molt important adaptar-m’hi.

I col·lectivament?

Som el Barça i hem de guanyar títols. L’objectiu és guanyar els màxims possibles i fer gaudir a la gent que ens segueixi.

Heu pogut conèixer ja els nous companys?

No del tot, ja que la pretemporada la iniciem ara a principis d’agost. En conec algun de la meva edat i d’haver compartit selecció. Amb la resta solament he compartit una reunió telemàtica d’equip.

A l’Sporting de Portugal hi va estar vuit anys. Quant a títols i números va aconseguir tres Copes d’Europa i dues Lligues. A més, jugares al voltant de 280 partits, anotant més de 230 gols. Parla d’aquesta etapa.

Realment estic molt content d’haver viscut aquesta experiència. Vaig anar-hi amb 18 anys i en surto amb 27, he crescut molt tant com a persona com a jugador. De fet, vaig arribar-hi quan tot just el club començava a apostar per l’hoquei. Era com partir des de zero i no ha estat fàcil. Els títols han estat la recompensa final a aquesta feina.

Com diu, va marxar a Portugal amb 18 anys. Com ha estat l’aventura de viure lluny de casa?

En un principi no esperava estar-hi tants anys i, tot i que tenia dubtes, m’hi vaig acabar sentint a gust. Vaig marxar amb la meva parella i això em va ajudar molt en el procés d’adaptació. Com dic, torno molt diferent del que hi vaig anar. L’experiència és molt positiva.

Parlem de la vostra etapa al Vic Hoquei Club, que és on va debutar com a amateur. De fet, el 2015 va ser campió de la Copa del Rei i finalista de la Copa d’Europa, sent a més important en l’equip.

Estic molt agraït al club perquè em va donar l’oportunitat de debutar a l’OK Lliga i d’entrenar amb jugadors de tanta qualitat, els quals ens van ajudar molt als més joves. A més, segurament, vam aconseguir fer una de les millors temporades de la història del club. Els estic molt agraït, ja que fou el principi d’aquesta carrera que espero que encara duri uns quants anys més. Gràcies a ells vaig poder marxar a Portugal per seguir creixent.

Remuntem als vostres inicis. Per què comença a jugar a hoquei?

Vaig començar amb tres anys a Sant Hipòlit, al CP Voltregà, perquè soc d’aquí. A més, el meu pare havia sigut porter. Així que, entre néixer a Sant Hipòlit i que em venia de família, no me’n podia escapar. Vaig estar-hi d’Escoleta fins a Benjamí. Llavors, quan era Aleví, vaig marxar al Vic.

Quins considera que han estat els entrenadors que més t’han marcat?

De tots n’he après alguna cosa. En el seu moment, Nando Pujalte va apostar per mi quan encara era Juvenil i em va fer debutar amb el primer equip del Vic. Al llarg d’aquests anys a l’Sporting, amb Paulo Freitas he hagut d’aprendre a adaptar-me a una gestió completament diferent. Era molt exigent i ha fet que aprengués a gestionar les emocions i a respectar algunes decisions. Aquestes dues darreres temporades, amb Alejandro Domínguez, no han estat les millors ni a esportivament, ni personalment. Tot i així, també n’he après moltes coses.

Quins han estat els millors moments que t’ha regalat l’hoquei?

Un dels millors moments va ser quan vam guanyar la Copa del Rei amb el Vic, ja que ningú s’ho esperava. Però, sobretot em quedo amb els moments al vestidor, els viatges, les vivències amb els companys…

I el pitjor?

Potser si m’hagués de quedar amb el moment més difícil de la meva carrera seria la primera temporada a Portugal. No tenia gaires minuts, a la vegada que l’adaptació no va ser senzilla i trobava a faltar els meus. Van ser uns mesos complicats.

Heu recorregut alguna vegada a un expert en la salut mental?

Amb la psicòloga de l’Sporting vaig visitar-m’hi alguna vegada, però no de forma regular. Solament quan sentia que ho necessitava. Això sí, alguna vegada fèiem sessions amb tot l’equip.

Quins han sigut els vostres referents?

Quan era petit era en Sergi Panadero. És una llàstima que ara marxi del Barça, ja que m’hagués agradat molt compartir vestidor amb ell. També em fixava molt en com jugava en “Titi” Roca, del qual vaig aprendre’n molt.

Quines aficions té fora de les pistes?

Durant l’any, entre que no tinc tant temps i que vull evitar lesions, no faig gaire res. Però, m’agrada molt jugar a pàdel. A més, ara a l’estiu vaig molt en bicicleta per intentar mantenir la forma.

On es veu d’aquí a tres anys?

Espero seguir jugant al Barça. La meva il·lusió és assentar-me al club i gaudir molts anys d’aquesta experiència. M’agradaria poder allargar la meva carrera aquí tant com pugui.