En l’esport hi ha persones que transcendeixen els rols de jugador, d’entrenador o d’aficionat. Que porten els colors al cor, que són l’ànima del club, la memòria viva del futbol local.
A Taradell destaca Jordi Peipoch, que des dels 9 anys ha convertit el camp del Taradell en una segona casa. Sempre rient i alegre, és dels que quan no hi és se’l troba a faltar. No ja només pel seu caràcter sinó perquè sempre està disposat a donar un cop de mà.
“Vaig començar a jugar a futbol i amb el Taradell als 9 anys. En tinc 69 i des de llavors he estat, més o menys sempre, vinculat al club”, diu. Són 60 anys que expliquen una vida lligada a la sorra del camp de la Roureda, al vestidor i a un club en el qual va començar defensant la porteria però en el qual hi ha fet diferents tasques.
“Com a jugador he fet sempre de porter, però també he fet d’entrenador de porters i he entrenat equips de canalla. He portat tres o quatre equips i m’he encarregat dels més petits, de l’escoleta. Ara ja fa un temps que soc el delegat del primer equip. Sempre hi he estat vinculat d’una manera o altra: si no entrenava, feia de delegat o ajudava amb el que calgués”, explica Peipoch.
Què implica ser delegat del primer equip? “A part de cuidar-me dels àrbitres i de les actes, vinc als entrenaments, ajudo amb el material, que no falti res, i col·laboro amb l’equip. Soc allà per donar un cop de mà amb el que em necessitin”, afirma.
De jove va tenir opcions de jugar en categories superiors: “Quan tenia 21 anys em van oferir jugar amb el Badalona, però per feina i compromisos no ho vaig poder fer. I tampoc me’n penedeixo, perquè he crescut aquí i he viscut molt amb aquest club”.
Amb els anys ha après que la calma és una virtut. “Abans, de jugador, m’alterava més; ara estic molt més tranquil”, riu. Per ell, el delegat és la figura que manté l’equilibri: “Ha de portar bé la banqueta, no s’ha d’escalfar massa. Ha de parlar amb l’àrbitre amb respecte, sense insultar, i fer d’enllaç entre jugadors i entrenadors. A vegades, els jugadors confien més en tu que en l’entrenador, perquè et veuen més proper”.
I ara, la vinculació amb el club continua creixent, ja que la seva història amb el futbol s’ha transmès a la família. “El meu net juga al Benjamí, i sempre que puc vaig a veure’l. Això m’omple”, diu.
I així, entre pilotes, porteries, rialles al vestidor i un somriure que mai falta, continua escrivint la seva crònica: la d’un home que ha convertit el futbol local en una dedicació silenciosa i plena de passió que vol allargar “mentre pugui”.
