Des de la seva fundació ara fa 65 anys, el CP Voltregà-Stern Motor ha fet de l’hoquei patins l’esport predominant a Sant Hipòlit. Durant la seva llarga vida, el club ha vist passar jugadors, entrenadors i aficionats, testimonis de la primera etapa daurada del club a la dècada dels 70, quan l’equip va aconseguir dues lligues, dues copes d’Europa i dues copes del rei. Moltes han estat les ocasions en què l’Oliveras de la Riva s’ha convertit en una olla de pressió comandada per la Sac i Ganxo, fent ressonar el tambor i els càntics voltreganesos fins al xiulet final. Un sentiment que Victoriano Oliveras de la Riva va aconseguir arrelar al nucli voltreganès i que encara envolta Sant Hipòlit temporada rere temporada.
Tots aquests factors han convertit el Voltregà-Stern Motor en un club històric, però res no hauria estat igual sense els jugadors que han mantingut l’equip al màxim nivell competitiu. I un d’ells ha estat, sens dubte, Juan Antonio Zabalía Robles, que va morir el passat mes de maig a l’edat de 88 anys. El barceloní va passar els seus últims sis anys de carrera al CP Voltregà, del 1957 al 1963, quan es va retirar com a jugador professional i com un dels millors porters del club i del món de l’hoquei.
Els inicis de la carrera de Zabalía van ser a clubs propers a Barcelona, com ara el CH Turó, per al qual va fitxar l’any 1951, quan va guanyar el seu primer Campionat del Món amb la primera convocatòria de la selecció espanyola, amb la qual va jugar en més de 130 ocasions i va aconseguir dues copes mundials més, un Campionat d’Europa i quatre Copes de les Nacions, una d’elles com a convidat amb l’RCD Espanyol, tot durant la dècada dels 50 i 60. El porter barceloní encara passaria per un altre club abans d’arribar a Sant Hipòlit, el CE Universitari, on va estar-hi cinc anys i hi va guanyar el premi a millor porter del món l’any 1954. Va ser tres anys més tard quan, amb sis títols de màxim nivell a l’esquena, va fitxar pel club osonenc per defensar amb gran èxit la porteria voltreganesa durant els següents sis anys de la seva vida i on va guanyar tres campionats de Catalunya i un Campionat d’Espanya l’any 1960 disputat a Barcelona, el primer títol de màxima rellevància que aconseguia el club amb un equip format per Zabalía, Marcelino, Parella, Gallén, Salarich i Canals, que van doblegar els amfitrions per 4 a 2. Tres temporades després, Zabalía va penjar els patins amb un emotiu homenatge per part del Voltregà, marcant una època en les porteries de les pistes d’hoquei d’arreu com recorda el llibre Club Patí Voltregà, 50 anys teixint la vida d’un poble, de l’historiador Pere Casas amb pròleg del periodista Ramon Besa. Aquest, però, no va ser el final de la seva relació amb Sant Hipòlit. L’any 1968 va tornar a Osona per entrenar l’equip blanc-i-blau fins l’any 1972, portant a la comarca una Copa del Rei.
El llegat de Zabalía a Sant Hipòlit, però, no va acabar aquí i va recaure després en els seus dos fills, Edu i Juan Antonio, més conegut com a Nene, que van arribar a jugar al màxim nivell. De tots dos, Nene va destacar per sobre el seu germà començant la seva carrera al Voltregà i passant pel Liceo, Reus i el Castiglione italià, a més de la selecció espanyola, on va guanyar un Campionat del Món i tres campionats europeus.
{{ comment.text }}