Des de fa anys, Xavier Segura és el delegat dels primers equips del Martinelia Manlleu i això fa que sigui l’encarregat del material. Des d’estics, guants, roba, etc., l’objectiu és que “estigui tot a punt, que no falti ni es descuidin res”, en definitiva, “estar pendent una mica de tot”. Aquesta temporada, i després que “se’m presentés l’oportunitat”, va tornar a fer-se càrrec del sènior femení –amb el qual ja va començar fent la feina de delegat– després d’un temps amb el masculí.
Ni estar assegut en un despatx ni a la graderia, on “em poso molt nerviós”. El que més apassiona a Segura és baixar “a la pista i ajudar”, però “t’ha d’agradar, perquè són moltes hores i és una tasca poc valorada. Jo ho faig perquè m’ho passo bé”, admet. De fet, no ha estat l’únic de la seva família que ha donat un cop de mà al club manlleuenc: primer va ser el seu pare, que també “havia sigut tota la vida delegat, i dels primers equips”. I ara mateix, el seu fill Enric n’és el fotògraf.
“Com que ho he mamat ho trobo normal, que no ho és, passar-se tantes hores aquí, perquè ho he vist tota la vida a casa”, explica. I afegeix que és molta la gent que dia rere dia està al pavelló ajudant amb el que faci falta. Si no, “això no tiraria endavant”.
Segura va jugar tota la vida a hoquei patins i va vestir la samarreta del Manlleu fins arribar al primer equip, que aleshores encara no competia en una categoria tan alta, però va plegar quan tenia 21 o 22 anys. “El club ha crescut molt en tots els àmbits, abans teníem una dotzena d’equips i ara uns 26 en total”.
A més, “s’han fet bé les coses i ha tingut la seva recompensa”, ja que en els darrers cinc anys el femení ha guanyat l’OK Lliga Iberdrola i dues Copes de la Reina, convertint-se en un dels equips més potents, i el masculí ha ascendit a l’OK Lliga i s’ha quedat dos anys a les portes de tornar-hi.
Tot i que el pavelló manlleuenc és com casa seva, Segura afirma que va estar “un temps que no vaig aparèixer per aquí”, quan va decidir penjar els patins, i va canviar l’hoquei pels ral·lis. “Vaig anar a competir al Campionat de Catalunya”, apunta, però després d’aquesta aventura, i quan el seu fill va començar a patinar amb 3 anys, “m’hi vaig tornar a enganxar”.
I des de llavors, delegat del Manlleu, també de l’equip de la seva filla. “És tot el dia aquí!”
En els partits com a locals “hem de ser quatre o cinc”, ja que sempre hi ha feina. I en els desplaçaments, “no ho sembla, però també costa la gestió de tot plegat: vols, hotels, furgonetes…”. Una feina, efectivament, imprescindible.
