No deixa de ser contradictori que allò que es considera signe de bona salut, com és la pràctica de l’esport, s’hagi d’analitzar també pel que té de risc a l’hora de perdre-la. La salut mental i el benestar emocional poden quedar en joc en entorns d’alt rendiment, on la pressió i la competitivitat poden fer trontollar allò que l’esport pretén cuidar.
La UVic-UCC va acollir dijous de la setmana passada un dels actes centrals de la celebració a Osona del Dia Mundial de la Salut Mental, dins del programa d’activitats coordinat per la Taula de Salut Mental i Addiccions d’Osona i el Lluçanès. Ho va fer amb una taula rodona i una entrevista a l’exjugadora d’hoquei Carla Giudici, icona de l’esport femení per haver obert camí perquè nenes com ella poguessin competir amb nens.
Giudici va admetre que el que va viure de petita també la va afectar emocionalment: l’angoixa de no saber si podria jugar i el seguiment mediàtic que es va fer del seu cas. “Jo només volia jugar a hoquei”, recordava la que durant dues dècades va ser jugadora del Patí Vic, el Voltregà o la selecció espanyola, amb títols estatals, europeus i mundials.
El reglament impedia la competició mixta i la seva fitxa federativa es va revocar, vivint setmanes d’incertesa. “Recordo l’angoixa de cada divendres esperant una trucada a casa. Volia jugar, però no sabia si m’ho deixarien fer.”
A aquella incertesa s’hi va afegir una forta exposició mediàtica. “Recordo veure arribar un cotxe de televisió a l’escola i posar-me a plorar.” La seva mare intentava protegir-la, però l’estrès emocional ja hi era. Finalment, la prohibició es va aixecar i Giudici va obrir camí a altres nenes.
Amb 14 anys debutava a la selecció espanyola, compartint vestidor amb jugadores molt més grans. “Em van acollir molt bé. Em van ensenyar què és cuidar algú dins d’un vestidor.” La diferència d’edat i la manca de suport psicològic la van obligar a madurar de pressa.
Giudici, actualment mestra, reconeix que la seva generació no tenia recursos per parlar de salut mental. “No hi havia psicòlegs esportius. Ens aguantàvem entre nosaltres.” Una lesió greu d’esquena li va fer veure com n’era de fràgil l’equilibri mental en l’esport. “Et sents perduda. El teu dia a dia canvia i vius amb la por que torni a passar.”
El paper dels entrenadors va ser clau. Recorda especialment Carlos Feriche i David Bou, que van saber cuidar-la i professionalitzar l’entorn. Tot i això, admet que faltava preparació emocional per acompanyar els equips.
Els anys a la selecció van ser una lliçó de fortalesa i vulnerabilitat. “Hi havia seleccions que ja ens guanyaven abans de començar. Sortíem amb por.” Aquella manca de confiança és el que avui es treballa amb suport psicològic.
Quan es va retirar, amb 27 anys, ho va fer per decisió pròpia. “No volia que una lesió em fes deixar-ho.” Però després va sentir buidor i pèrdua. “Em faltava alguna cosa: la competició, l’adrenalina, el vestidor.” Per primer cop, va demanar ajuda professional i va aprendre que “a la vida no tot té resposta directa, com en un partit”.
Amb el temps, de tot això n’ha fet un aprenentatge vital que ara transmet. “Intento que el meu fill aprengui a perdre, perquè és l’única manera d’aprendre a guanyar.”
A la taula posterior, el psicòleg Josep Manel Santos va dir que “el malestar emocional pot ser positiu” si s’interpreta com una advertència que encara es pot gestionar. Evitar que es converteixi en trastorn és la clau.
