I per què jo?
La lesió dels lligaments creuats és una de les més temudes en el món de l’esport. No només per la seva gravetat i el llarg procés de recuperació, sinó també pel que representa a nivell mental per a qui la pateix.
No sé per què, però a l’inici de temporada sempre sembla que n’hi ha més. Potser és la superfície: el famós cautxú que no perdona. O aquella acceleració de més, aquella empenta que no calia, una entrada fora de lloc, un mal suport…
I el cap comença a donar voltes. I si hagués frenat abans? I si no hi hagués anat? I si hagués escalfat millor? Però el pitjor no és això. El pitjor és la pregunta que et perfora per dins: per què jo?
Tothom parla del temps de recuperació: 6, 8, 10 mesos?, però pocs parlen del que passa dins teu aquest temps. La frustració, el buit, la por que no tot torni a ser com abans. El dubte. El silenci de les tardes sense entrenament i dels dies de partit. La mirada als teus companys des de la banda. I tu, que et pensaves que això només passava als altres, t’hi trobes al mig, sense respostes.
Però també és veritat que, entre tanta foscor, apareixen coses inesperades. La paciència. L’esforç. El suport incondicional d’alguns. L’aprenentatge. El temps per conèixer-te més enllà del que ets dins el camp. Potser no ho has triat, però sí pots decidir com afrontar-ho. I potser això és el que defineix de veritat un esportista: no només com juga, sinó com es torna a aixecar.