Diuen que en acabar la tempesta sempre surt el sol. Després d’una temporada difícil amb l’Andorra i l’Hèrcules a la Primera Federació, Joel Arumí va decidir baixar un esglaó i tornar a l’Olot (Segona Federació) amb la intenció d’impulsar-se de nou amb més força. Amb una aventura de tres anys també al filial de l’Atlètic de Madrid, el jove lateral esquerre (2000) de Sant Julià de Vilatorta continua lluitant pel seu somni de convertir-se en futbolista professional.
Per què va optar per l’Olot aquesta temporada?
Venia d’un any complicat tant personalment com futbolísticament, en el qual no vaig disposar dels minuts que m’esperava i desitjava. Necessitava estar a prop de casa per recuperar la confiança i sentir-me important, i tornar a l’Olot era la millor opció. Estic molt content en la decisió que vaig prendre i en com està anant, ja que estic gaudint de nou del futbol, del dia a dia i de la competició.
Com diu, ve d’una etapa complicada.
Vaig fitxar per l’Andorra a l’estiu, amb un projecte molt ambiciós i il·lusionant i que, de fet, van acabar ascendint a la Segona Divisió. Però una lesió al principi m’ho va complicar tot i vaig acabar marxant a l’hivern. Vam apostar per l’Hèrcules, un club històric de la mateixa categoria i on també podia despuntar, però tampoc vaig disposar de les oportunitats que penso que mereixia. Va ser una temporada molt frustrant i en la que em vaig replantejar moltes coses. Però és part del camí i m’ha servit per aprendre. Ara, valoro molt més el dia d’avui.
També va estar al filial de l’Atlètic de Madrid durant tres anys.
Vaig acabar la 2020/21 amb l’Olot i em va trucar personalment el director esportiu de l’Atlètic de Madrid interessant-se per la meva situació. En aquell moment, no m’ho creia. A més, de sobte, uns dies abans d’arrencar amb el filial, em van avisar que havia de començar la pretemporada amb primer equip. Aleshores, vist ara en perspectiva, va ser un canvi molt gran que potser no estava del tot preparat en aquell moment. De fet, em vaig lesionar.
Com valora l’experiència?
És cert que al principi em va costar una mica l’adaptació i em va tocar aprendre a gestionar algunes situacions noves per a mi. Però, al cap d’uns mesos tot va anar millor i vaig poder començar a gaudir de l’experiència de veritat, tant futbolísticament com també pel que fa a vida i personalment. A més, en les dues primeres temporades, vam aconseguir ascendir de Tercera a Primera Federació. I, de l’últim any, tot i que no vaig jugar tant, m’emporto el fet de jugar en camps com la Rosaleda del Màlaga, que et fan sentir futbolista professional.
És on ha gaudit més?
Sí, sobretot la segona temporada, que vam aconseguir l’ascens a la Primera Federació a la final del play-off. Va ser un any rodó, tant futbolísticament, com personalment. Vaig gaudir de molt protagonisme i anava a entrenar amb el primer equip. De cop, et trobes entrenant amb el Cholo, Luis Suárez, Griezmann, João Félix, Oblak… són records per a tota la vida.
Alguna anècdota destacable?
Recordo que quan vaig conèixer al Cholo per primera vegada ell ja sabia el meu nom i, vulguis o no, això et xoca. En aquella pretemporada amb el primer equip em van fer cantar davant de tots i jo, que ja soc vergonyós, ho vaig passar malament. Amb Oblak hi tenia una bona relació i sovint deia que li agradava com a jugador.
Què creu que li va faltar per arribar a debutar amb el primer equip?
Òbviament, és un dels clubs més grans del món i és molt complicat arribar a debutar, ja que, a més, hi ha molta competència. És veritat que en el meu segon any, el qual vaig estar a un molt bon nivell, m’esperava anar en algun amistós que va fer el primer equip i que van cridar a altres companys del filial. Però, no se’m va donar l’oportunitat.
Remuntem als seus inicis.
Vaig començar a jugar a futbol amb sis o set anys, al club del meu poble, Sant Julià de Vilatorta. Abans havia provat altres esports com la natació, el bàsquet, l’atletisme o el trial. Al principi jugava de davanter, fins que a Aleví ja vaig passar com a lateral. També he estat en clubs com el Vic Riuprimer, el Manlleu, la Damm, el Figueres i el Gimnàstic de Manresa.
Algun entrenador que l’hagi influenciat especialment?
De tots me n’emporto alguna cosa. Però, un dels que més m’ha ajudat a arribar on soc ara és Gabri García, qui em va donar l’oportunitat amb l’Olot a la Segona Divisió B (202/21). També guardo un record especial dels tres anys amb Luís García Tevenet a l’Atlètic de Madrid. Va confiar molt en mi i em va fer futbolista.
Amb poques paraules. Es considera un jugador…
Ràpid i potent.
I, com és fora dels terrenys de joc?
Soc molt proper, amigable i feliç. M’agrada passar temps amb els meus.
Finalment. Un somni per complir.
Fins que res m’ho impedeixi, lluitaré pel meu somni de ser futbolista professional.
