Com passa a moltes famílies, Manel Pérez (Aiguafreda, 1987) va seguir els passos del seu germà en la pràctica esportiva. En aquest cas, el gran feia patinatge artístic i ell, tip de veure’l des de la grada, es va calçar els primers patins amb 6 anys al CP Centelles, on de seguida va mostrar les seves aptituds. Amb 10 anys ja es va classificar per anar al seu primer Campionat d’Espanya, competició que va dominar en diverses categories. Va assolir un total de vuit estatals però també tres europeus i un subcampionat del món Júnior que li van ser reconeguts amb la medalla del comitè olímpic. Una lesió que arrossegava al turmell el va fer decidir a penjar els patins l’any 2012, moment a partir del qual va optar per viure una segona etapa com a entrenador i coordinador dels seus companys del CPA Tona. Amb els anys, però, la dificultat de fer compatible la tasca de tècnic amb la seva feina de fisioterapeuta l’han acabat allunyant del dia a dia de les pistes, si bé ha volgut mantenir-hi un mínim contacte i fa sessions de tecnificació als patinadors d’Alt Rendiment Català com a entrenador de la Federació Catalana de Patinatge.
“Per a mi el patinatge ho ha sigut tot. És una filosofia i un aprenentatge per a la vida. T’ensenya a superar-te, a tenir constància i paciència, que per aconseguir molt poc t’has d’esforçar molt i que has de caure molts cops”, assegura. Així mateix li ha permès gaudir de grans vivències, entre les quals destaca l’Europeu que va guanyar a Vic el 2010 pel fet de “ser a casa i amb el suport de tot el club i la família” però també d’altres com poder competir contra el seu referent des que era petit, l’italià Luca D’Alisera –12 vegades campió del món–, amb qui amb els anys va acabar establint una amistat. “Em sento molt afortunat que amb l’esforç que hi he posat m’hagin arribat els resultats perquè no a tothom li passa. Depèn de moltes altres coses. Jo vaig tenir molt suport de la família i del club, cosa que és molt important”, adverteix. I això que els seus inicis no van ser fàcils. “Plorava cada dia quan veia que la meva mare em deixava al pavelló a entrenar, però al cap de mig any ja vaig veure que allò m’agradava i em vaig començar a engrescar”, explica l’expatinador, que va passar del Centelles al Tona per continuar sota la tutela de l’entrenadora amb qui va començar, Cristina Gibaja, i que el va acompanyar durant els 22 anys de trajectòria que va tenir. Tot i així, a partir de Júnior i veient la creativitat que tenia, Gibaja li va donar llibertat a l’hora de crear les seves pròpies coreografies, tasca en la qual el van ajudar patinadors com el mateix D’Alisera, el també italià Sandro Guerra o Jaume Pons.
L’hora de la retirada de Pérez va ser dura per venir motivada per una lesió i molt meditada després que hagués estat molts anys la seva ocupació durant quatre hores diàries. “El patinatge artístic l’has de practicar com un esport professional tot i ser amateur, perquè és dels esports més tècnics que hi ha. Tenim la mala sort de no ser olímpic a diferència del gel i això no hi ajuda”, apunta. Actualment, però, considera que s’estan fent passos cap a la professionalització gràcies a un treball global que té en compte l’alimentació, la psicologia i el físic. “La preparació que fan ara no és la que feia jo i està ajudant que cada vegada evolucioni més l’esport i hi hagi més nois”, destaca Pérez, que és fisioterapeuta a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona i també té consulta pròpia a Granollers, on molts dels seus pacients són patinadors.
Malgrat haver fet sempre individual, durant els anys que va exercir d’entrenador Pérez va dirigir els grups de xou i la temporada 2017 fins i tot es va atrevir a participar en una exitosa coreografia que els va portar fins a l’Europeu i el Mundial. “Allà vaig tenir la sensació que em podia retirar definitivament i satisfet”, diu. Ara, confessa que sovint somia que ha de competir i no està en forma però afirma que “tot i haver perdut físicament estic convençut que el meu cervell sabria fer-ho”.
{{ comment.text }}