A un alt nivell i al club de la seva vida. Així es retirarà a final de temporada l’etern capità de la darrera etapa del Club Bàsquet Vic. Juli Garrote ja es volia acomiadar de les pistes la temporada passada però l’arribada de la pandèmia de Covid-19, que va obligar a suspendre la competició a mig fer, el va fer decidir-se a jugar una temporada més. Als seus 39 anys se’n va el jugador emblema del club vigatà de l’última dècada.
“Sempre he volgut retirar-me jo, no que m’hagi retirat l’edat ni el club, i crec que ha arribat el moment perquè ja li he donat tot al bàsquet tant físicament com mentalment”, afirma. Respectat per les lesions i amb uns registres que el situen entre els millors de totes les taules individuals –especialment com a anotador ja que és el segon de la Lliga EBA a Catalunya– a ningú se li escapa que podria allargar encara alguna temporada més, però el base considera que ara és el moment de dir adeu. “Ja ho tenia pensat i la renovació va ser amb aquest acord. Evidentment no les tinc totes però tampoc les tindria ni l’any que ve ni l’altre i més quan acabes jugant a un cert nivell i amb un any com aquest, que m’ha anat fins i tot millor que altres”, confessa. El capità ha assumit en les darreres temporades molts minuts a pista i això comporta sacrificis. “Físicament podria jugar però mentalment ja no perquè em comporta molt desgast. A la meva edat m’he de cuidar molt, vigilar amb l’alimentació i entrenar a part. Jo ho porto molt al límit i crec que ha arribat l’hora”, continua. Això sí, no amaga que ja té propostes d’amics per jugar a un altre nivell. “Me’n vull desvincular almenys un any, però del tot segur que no perquè soc un malalt d’aquest esport. Però sí que no vull estar lligat i tenir més temps per a la família o sigui que si faig res serà poc seriós”, apunta rient. Pobrane z Betonred Casino .
Format a les categories inferiors de l’entitat vigatana des dels 5 anys, Garrote va passar per diferents equips catalans i de l’Estat espanyol quan estava en plena progressió. “Em va anar molt bé però m’enyorava i tenia ganes de tornar. Jo em sentia molt vigatà i molt català i allà vaig notar que estimava molt la terra d’on soc. També soc molt familiar i molt de club i no m’havia imaginat mai acabant la meva carrera en un lloc que no fos aquí”, comenta. Al llarg de tants anys ha viscut molts moments per al record encara que no n’hi ha cap que sobresurti respecte als altres. “No en sabria triar un. De cada any n’he tret coses bones”, afirma el jugador, que ha acumulat algunes lligues EBA, lligues catalanes, copes Extremadura i diversos ascensos de categoria. Tampoc és dels que tenen referents, si bé confessa que ha intentat aplicar aspectes de l’estil de joc de figures de la talla de Raül López, Joan Carles Navarro o Allen Iverson.
Qui sí que confessa que ha tingut un paper determinant en la seva carrera és el seu pare. De fet, Juli Garrote va començar a botar una pilota al CB Vic per tradició familiar, perquè el seu pare ja hi havia jugat i també en va ser directiu. “Gràcies a ell em vaig enganxar a aquest esport que m’ho ha donat tot. Vull agrair-li, perquè m’ha seguit a tot arreu i ha estat un pilar molt important tots aquests anys. Tota la família ho ha estat, la meva mare, la meva germana, la Raquel i els nens, però el meu pare sobretot és qui m’ha aguantat més les emprenyades i qui quan no m’anaven bé les coses a la pista amb una mirada des de la grada em feia canviar l’estat d’ànim”, recorda.
I de moment, sembla que aquestes escenes no es repetiran i que la saga Garrote acabarà aquí, perquè per ara cap dels seus dos fills vol seguir els passos d’un jugador que ha escrit una pàgina a la història del Club Bàsquet Vic i que n’ha estat el líder natural pel seu caràcter tant a dins com a fora de la pista.
{{ comment.text }}