L’alcaldessa del Dakar

Del Dakar es parla molt dels pilots que el corren, però potser no tant com es mereixen de tots els equips que tenen al darrere i que acaben essent fonamentals perquè tot vagi sobre rodes, tant els vehicles com els mateixos pilots. Aquest any s’ha incorporat a aquesta família l’alcaldessa de Sant Agustí de Lluçanès, Laia Serrat, que és fisioterapeuta. Va demanar permís al seu altre equip, el de l’Ajuntament, per fer-ho. I ho ha gaudit al màxim. 

Després de setmanes al desert de l’Aràbia Saudita, el paisatge de Sant Agustí de Lluçanès li semblava dilluns fins i tot més verd del que era. I la quarantena de veïns de l’Alou, el nucli on hi ha l’edifici de l’Ajuntament que encapçala, inspiraven una pau que feia dies que no sentia. Més que res perquè allà, només dins de la cursa, ja eren 3.500.

Però Laia Serrat ha tornat encantada del seu primer Dakar. Després d’anys de mirar-se’l per la tele i prometre al seu pare motero que “un dia hi aniré a fer de fisio”, ho ha aconseguit. Amb l’equip lleidatà XraidsExperience, donant assistència a vuit motoristes.

On neix tot això?
A casa sempre hem tingut una forta connexió amb el motor: motos, cotxes… Cada gener era tradició mirar el Dakar amb el meu pare. I un dia li vaig dir “papa, jo un dia aniré al Dakar com a fisioterapeuta”. Em va animar, i aquest any la vida em va posar les persones adequades al camí per aconseguir-ho.

I amb quina primera conclusió en torna?
Entusiasmada d’haver pogut viure una oportunitat única i una experiència per recordar tota la vida.

Quina era la seva funció?
Hi ha molts Dakars. El que arriba és una part d’una infraestructura increïble. El meu dia començava molt aviat. Preparava els pilots abans que sortissin, per exemple els embenats a les mans, que acostumen a sobrecarregar-se molt, i a fer exercicis d’activació muscular. Un cop marxaven, esmorzava. I si no ens havíem de desplaçar a un altre campament, tenia el matí lliure fins que tornaven. Quan els pilots arribaven, dinaven, es dutxaven i després em venien a veure.

En quines condicions…?
La meva feina principal era apagar focs, ja que arribaven trinxats. Els feia massatges per descarregar braços, cervicals, lumbars o cames, segons l’etapa i el pilotatge de cadascun. Els pilots de motos són els que pitjor ho passen. A més, cal fer molt treball psicològic, perquè són conscients del desgast físic i mental que encara els queda, i això pot ser molt dur.

Quant temps implicava?
Acabaven essent quatre o cinc hores de dedicació als pilots, quan arribaven.

Per a l’equip d’assistència també hi havia dies durs?
Els més difícils eren quan havíem de desplaçar-nos a un altre campament. Quan els pilots marxaven, ho recollíem tot, el taller, les carpes i les eines, i fèiem viatges de 600 o 700 quilòmetres, a ritme dels camions. Quan arribàvem al nou campament havíem de muntar-ho tot, treballar amb els pilots que ja estaven arribant i dormir el poc que podíem abans de la jornada de l’endemà.

Hi va haver algun dia especialment complicat?
En recordo un de molt esgotador. Ens tocava desplaçar-nos i vam arribar al nou campament a les 5 de la tarda, just quan ja arribava el primer pilot. Aquell dia l’etapa s’havia escurçat perquè la jornada anterior havia estat molt dura. No vam tenir temps de dinar, i les motos van arribar molt malmeses, cosa que també va suposar una gran càrrega per als mecànics. A sobre, l’endemà era l’etapa marató, en què els pilots marxen sense assistència mecànica ni física i havien de dormir fora. Això significava molta més feina en menys temps i un cansament acumulat considerable.

El Dakar és el ral·li més dur que es pot córrer?
Sí, i per un motiu. Són 14 dies, 14 etapes, amb jornades de 500, 600 o fins a 800 quilòmetres diaris, sovint en condicions extremes: calor, pluja, vent, pedres, dunes… Cap altre ral·li té aquest nivell de resistència. De fet, un dels nostres pilots va haver d’abandonar al quart dia no per problemes físics, sinó per la càrrega psicològica. Hi havia participat l’any anterior, havia patit un accident i això el va deixar traumatitzat. Tot i estar bé físicament, no va poder resistir mentalment la pressió.

Ara que ja sap què és viure el Dakar, hi tornarà?
Ara mateix no sé si diria que el tornaria a fer. Necessito temps per recuperar-me. Però és una experiència que em queda per sempre, plena d’aprenentatges i moments únics. També és cert que m’han dit que enganxa molt. O sigui que a veure…

També s’hi deu fer molt equip, amb tants dies.
Molt. El moment més emocionant és l’últim dia, quan els pilots pugen al podi per recollir la medalla de finishers o d’experience. És llavors quan t’adones que tot l’esforç ha valgut la pena. Veure com compleixen el seu somni, saber que has contribuït a fer-ho possible, i com t’ho agraeixen, és una sensació increïble. I un moment, encara ara, de pell de gallina.

SER DONA A L’ARÀBIA Fenòmens com el Dakar contribueixen, ni que sigui amb calçador, a alguns avanços en el reconeixement social de les dones. Però Serrat encara es va trobar cafeteries on no va poder anar al lavabo. No n’hi havia per a elles.

RECUPERACIÓ INTENSIVA Els pilots de motos són els que més pateixen el desgast físic de córrer el Dakar. A la tensió física s’hi afegeix la psíquica, que també acaba afectant muscularment. Laia Serrat treballava cada dia en la recuperació a fi d’etapa.

UN CÀTERING MILLORAT No ho pot comparar perquè no hi era, però es veu que el càtering d’aquest Dakar ha millorat respecte a l’anterior. Per Cap d’Any ho va celebrar amb salmó, patates “i unes verduretes”. I a les 10 del vespre ja dormia.