Malgrat l’arrelament i el pes que té l’hoquei patins a Catalunya en general i a comarques com Osona en particular és un esport que, a diferència d’altres, està faltat d’estudis científics sobre les lesions que s’hi produeixen. Aquest buit és el que ha volgut omplir el metge especialista en medicina familiar i comunitària Bernat de Pablo Márquez, que les ha estudiat a “Epidemiologia lesional en l’hoquei patins”, la tesi que ha defensat recentment. És la primera del programa de doctorat en Medicina i Ciències Biomèdiques de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) coordinat per Marta Otero, l’han dirigit els doctors Martí Casals i Gil Rodas i ha obtingut una qualificació d’excel·lent cum laude.
“La investigació científica en diferents àmbits de l’esport, com la preparació física, l’anàlisi de variables del joc, la nutrició i també la prevenció de lesions, ha permès optimitzar la salut i el rendiment dels esportistes d’una forma el més objectiva possible. L’hoquei patins, desafortunadament, no ha evolucionat al mateix ritme que altres esports amb més recursos i ha quedat enrere”, lamenta De Pablo. Només en els darrers anys, alguns investigadors catalans i portuguesos han començat a treballar per disminuir aquesta diferència en l’àmbit de la preparació física, “però l’àmbit mèdic havia quedat una mica oblidat”. D’aquí que la tesi de la universitat vigatana sigui pionera.
L’estudi descriu a través de quatre articles quines són aquestes lesions en jugadors de primer nivell diferenciades per gènere, categoria o posició de joc. Les més freqüents són les musculars, especialment a la cuixa en jugadors de pista i les articulars de genoll en els porters. En aquest segon cas, els resultats demostren que la incidència és menor que en jugadors de pista i desmenteix el mite que la posició de porter és la més perillosa de l’hoquei. Bernat de Pablo, que és el coordinador mèdic de la Reial Federació Espanyola de Patinatge i doctor de les seleccions estatals, recorda que Aitor Egurrola, històric porter del Barça, “sempre assegurava que tot i que es deia que els porters estaven bojos per posar-se davant de xuts que van a més de 100 quilòmetres per hora, ells estaven força ben protegits i que els que realment estaven bojos eren els jugadors de pista, que es posaven davant d’aquests xuts amb el cos sense proteccions”.
Un altre dels punts que revela la tesi és que les lesions de lligaments encreuats de genoll són molt escasses, a diferència d’altres esports, “perquè hi ha manca de fixació del peu a terra”, però, en canvi, les lesions traumàtiques, contusions i fractures són freqüents. Per aquest motiu, De Pablo considera que “seria interessant que les federacions catalana i espanyola publiquessin les xifres de disminució de lesions craniofacials des que s’ha implementat el casc a les categories inferiors, per poder justificar el seu ús a un nivell més global”, si bé afegeix que en esportistes sèniors la incidència és baixa. El nou doctor per la UVic també ha observat, per últim, que les jugadores tenen una major prevalença de lesions lligamentoses a l’extremitat inferior, tant de turmell com de genoll.
A partir d’aquí i com a futures línies d’investigació, el treball proposa realitzar un estudi prospectiu durant més d’una temporada per confirmar aquests patrons lesionals i desenvolupar estudis similars en categories sènior no estatals i inferiors “per buscar maneres de reduir la incidència de les lesions i millorar la salut i el rendiment dels jugadors”.
{{ comment.text }}