Quan va començar a jugar a futbol i per què?
Tot va començar perquè a casa van anar a apuntar el meu germà i jo els vaig dir que també hi volia jugar. Ho vam demanar perquè no hi havia equip de nenes al Taradell. Em vaig apuntar amb l’Aleví i des de llavors que tenia 10 anys i fins ara, que en tinc 30.
Quan fitxa pel Vic?
Vaig jugar dos anys amb nens. Llavors sí que es va fer un femení al Taradell i des d’aleshores ho combinava amb l’equip de Sènior, de noies, fins al 2010. Llavors vaig anar al Vic. Vaig fer els dos primers anys de Juvenil, que jugàvem a Primera Divisió, que era la màxima categoria en aquell moment. I l’últim any de juvenil ja vaig fer-lo al primer equip.
Ha canviat el futbol?
Ha canviat moltíssim, és que no té res a veure. Primer, que, òbviament, quan jo vaig començar, no hi havia nenes jugant i la gent se sorprenia. Més endavant ja hi va haver més equips femenins, i des de fa uns anys, que amb tot el tema del Barça i de la selecció espanyola femenina, ha acabat d’explotar tot. I sobretot, que cada vegada s’hi aposta més, i la gent hi creu, en l’àmbit d’entitats. I és normal veure nenes jugant a futbol, que abans era el que estranyava o fins i tot estava una mica mal vist.
Per què penja les botes ara?
En el fons amb 30 anys pots dir que encara ets jove per poder jugar més anys. Jove d’esperit però físicament en les últimes dues temporades he notat un canvi físic important, sobretot en la recuperació. Jo crec que també la categoria és molt exigent i cada vegada ho és més, i els partits són molt durs. És veritat que no he tingut mai lesions importants, més enllà d’algun trencament, però sí que notes que costa cada vegada més les recuperacions. Quan tenia 18-19 anys, jugava un i dos partits al cap de setmana i el dimarts arribava ben bé als entrenaments, i ara en jugues 90, si els acabes jugant, i costa.
L’any passat es va aconseguir una segona posició històrica. Aquest any ha costat més. Què ha passat?
Crec que la diferència és que l’any passat veníem d’un període de tres anys amb el mateix bloc, pràcticament. A l’estiu van plegar dues jugadores importants, es va reforçar l’equip i es van fer moltes incorporacions. I el que passa és que quan has d’integrar tanta gent nova l’equip s’ha de tornar a adaptar i s’ha de tornar a reconstruir. No és que l’equip no hagi estat bé, simplement que potser s’ha ajuntat que hi ha hagut equips molt més forts aquest any a la Lliga, com el Llevant i l’Espanyol. Crec que al final hi ha un equip per fer projecte a llarg termini i és el que s’ha de treballar.
El premi de la temporada ha estat la Copa Catalunya?
Sí, crec que aquest any el que ens hem de quedar és que vam aconseguir arribar a les semifinals de la Copa Catalunya, que és una cosa que tampoc havíem aconseguit mai. I, a més més, jugar contra un equip de Primera Divisió ja és un premi a tot l’esforç i el treball.
Amb quin millor moment o record es queda de tots aquests anys?
Home, crec que per mi el millor ha estat la Copa Catalunya. Sense desmerèixer res del que he viscut perquè he tingut la sort de guanyar campionats de Lliga, ascensos… Per mi també va ser molt maco l’ascens a Taradell amb el Sènior quan vam pujar de Segona a Primera. Jo era de les més petites de l’equip i va ser molt maco. I ho recordaré sempre. I també alguna ascens al Vic Riuprimer, des que vam perdre la categoria.
I què esborraria?
Jo esborraria el moment que ha la divisió dels clubs, de la UE Vic i el Vic Riuprimer, quan se separen, perquè aquí es va posar de manifest que en aquell moment no importava el futbol femení. Va quedar un equip penjat i hi va haver poca sensibilitat cap a les jugadores per part de la UE Vic, on penjava l’equip, i es va deixar perdre una categoria que en aquest moment seria la Primera Federació.
Quin missatge donaria a les nenes i noies que volen jugar a futbol?
Que si són grans seguidores del futbol i tenen ganes de jugar, cal posar-hi esforç, treball, implicació i compromís. Perquè sense aquests aspectes, les recompenses no arriben.
Continuarà vinculada al Vic Riuprimer. Què hi farà?
Sí, la meva idea, com que soc una malalta del futbol, és continuar-hi vinculada d’alguna manera. A mi m’agrada treballar perquè el futbol femení continuï creixent. Fins ara ho he fet com a jugadora o com a entrenadora, doncs ara ho faré des d’on pugui, des d’entrenadora o des de coordinació, el que se’m demani. Estaré allà per donar un cop de mà.
