“Mai ens hauríem imaginat aquesta evolució tan bèstia que està vivint l’esport i menys el club”

Com està anant la temporada?
Des del club valorem més la progressió de les jugadores que les victòries, així que fent el balanç de la primera fase podem dir que ha anat força bé.

Tenen una xifra estable de jugadors?
Anys enrere sempre érem més o menys les mateixes jugadores, però des d’abans de la pandèmia i sobretot aquest any s’ha incrementat molt el nombre de jugadors. Normalment érem una cinquantena de persones, vam passar a 70 els dos últims anys i aquest any vam començar amb 95 persones i actualment som 112. El que ens sap més greu és que hem de dir que no, perquè no tenim la infraestructura suficient per poder absorbir la demanda actual.

Per tant, la pandèmia no els va passar factura?
En nombre de jugadors podem dir que no, però econòmicament sí que ho vam passar malament. Tot i que vam intentar fer un dia d’entrenament des de casa, no creiem normal haver de cobrar a les famílies. Ens van tancar a casa quan vam acabar de pagar totes les fitxes a la federació. En aquella època cobràvem dos mesos per avançat i els vam haver de tornar la temporada següent als pares. La federació ens va prometre que la part que no es va jugar ens la recompensaria i encara ho estem esperant. Hem d’agrair a tots els membres del club, tant a les famílies com als entrenadors, la seva comprensió.

Abans deia que els falta espai. Hi ha possibilitat de créixer?
Hem de tenir en compte que sempre hem sigut un club petit i que no ocupàvem massa lloc al pavelló. Des de fa uns anys hem de lluitar molt més per aconseguir pistes per poder entrenar. Tot i que els responsables de la zona esportiva sempre ens han ajudat molt i han procurat que tots els esports tinguin l’espai que necessitin, hem hagut de picar molta pedra per tenir el que tenim, i n’haurem de seguir picant per poder aconseguir més pistes. Sabem que aconseguir tot el que nosaltres necessitem és molt complicat, però seguirem lluitant.

El vòlei continua sent un esport molt femení o hi van arribant també nois?
A la Catalunya Central sempre ha sigut molt femení, ja que els nois prefereixen altres esports. Cap a l’àrea metropolitana, hi ha força equips masculins, la qual cosa sempre hem envejat. Per sort, això està canviant, des de l’any passat que tenim un equip màster mixt i aquest any hi hem sumat un aleví mixt i un sènior íntegrament masculí. Esperem que durin molts anys i que en surtin més, tant mixtos com masculins.

Ja tenen més de 20 anys. Contents de l’evolució del club?
Mai ens hauríem imaginat aquesta evolució tan bèstia que està vivint l’esport, i menys el club. En ser tan petit qualsevol entrebanc es pot fer molt gros i de moment n’hem superat molts. Esperem que tingui llarga vida.

El vòlei també ha crescut a altres punts de la comarca. Hi ha lloc per a tots o es fan mal?
Absolutament tots els clubs hi tenen lloc. Al principi semblava que no, però actualment sort n’hi ha que hi són. No els considerem competència, cada club té els seus valors i la seva manera de fer. Tenir clubs del mateix esport a prop és una sort, ja que amb la bona relació sempre et pots ajudar.

Tot i així, és prou visible el vòlei?
Pels esports minoritaris és difícil i sobretot si majoritàriament és femení, però s’ha de dir que últimament es retransmeten molts partits per la televisió i això fa que hi hagi més visibilitat. També el que està fent molt visible aquest esport és una sèrie d’anime, que fins a l’any passat estava en plataformes digitals i ara també pel canal de dibuixos de TV3, Haikyu!.

Vostès són un club formador o també tenen objectius ambiciosos?
Principalment, som un club formador. No volem destacar com a club guanyador i potent perquè d’això ja en tenim molts al voltant. Evidentment, amb victòries i amb competició també s’aprèn, això no ho podem negar. Els jugadors del club saben que si el que volen és rendiment els ajudem a buscar un club, però el que també saben és que sempre poden tornar al Torelló. Ens agrada ser una petita família, i que quan tornin se sentin com a casa i això ha passat, i molt.

Quin és el seu vincle amb el club i des de quan n’és presidenta?
Vaig començar a primer d’ESO, amb 12 anys i ara en tinc 30, així que fa 18 anys que formo part del club. Quan vaig començar el portava Miquel Pratdesaba, la persona fundadora d’aquest club. Puc dir que si soc on soc és per ell. I que agaféssim les regnes del club també va ser per ell, no podíem deixar perdre un club que ens ho havia donat tot. De presidenta ja en fa cinc. Vam començar sent tres jugadores i entrenadores. Totes tres sabem fer-ho tot i sempre ens hem organitzat molt bé.

El dia que plegui, quin club li agradaria deixar?
Com el que hi ha ara. Un club formador, on les jugadores se sentin com a casa i sobretot s’ho passin bé. Per nosaltres és important que la gent a qui li agradi aquest esport el pugui practicar.