Salvador Vilalta, un castellterçolenc de cap a peus, pot presumir d’haver acabat primer en equips mixtos i tercer general a la cursa Eufòria per parelles que va tenir lloc fa uns dies pel Pirineu andorrà. Aquesta cursa, de 233km i 20.000m de desnivell positiu, Vilalta la va fer amb Nerea Martínez, que el va acompanyar fins al final de la cursa. De fet, Vilalta i Martínez ja són gats vells en aquestes curses quilomètriques que fa anys que practiquen arreu on s’organitzen. De l’última en destaca que “havent fet els 233 quilòmetres caminant i corrent, potser solament vam trobar civilització 1 quilòmetre, la resta era tot fora de la civilització, on només hi ha muntanyes, valls, corriols, fonts i rius que et fan companyia”.
Vilalta ja fa anys que es va aficionar a caminar i córrer per aquests mons de déu. Al seu poble ja participava fa anys en la caminada Castellterçol-Montserrat, de 45 quilòmetres, i solia arribar sempre tres o quatre hores abans que la resta. Va fer els estudis primaris al poble i després estudis de formació professional als Salesians de Sarrià en electricitat durant cinc anys i després Enginyeria Tècnica a Terrassa tres anys més, i encara més endavant Enginyeria d’Organització Industrial. La seva afició, però, es va formalitzar quan passada ja la pubertat i les ganes d’anar a les discos i passar-s’ho bé va començar a fer la cursa Matagalls-Montserrat, Carros de Foc pel Pirineu, la Núria-Queralt i el 2009 ja s’hi va posar de valent amb la de 100 Milles, que en diuen, al Mont Blanc, amb 160 quilòmetres. A partir d’aquí ja ha participat en dotzenes de curses, que exigeixen una gran participació i fortalesa física que ell ha superat sempre. No cal dir que per poder fer aquestes curses cal una preparació física de ferro. De fet hi sol dedicar de 10 a 11 hores els dissabtes i entre 5 i 6 hores els diumenges. Es tracta de caminar a bon pas quan es puja en indrets drets i a córrer quan es baixa. Vilalta diu que es tracta d’una preparació i entrenament específics, però també d’una manera de viure i alimentar-se. És vegà i assegura que això no vol dir que et falti alimentació vitamínica o d’altres. Està demostrat que n’hi ha prou a ser fidel a un sistema determinat alimentari: no menja ni carn ni peix, ni ous ni làctics, però sí hidrats de carboni, cereals, llegums, hortalisses, algues, fruites…
Vilalta organitza cada any a l’hivern unes quedades en les quals participen 500 esportistes que aporten aliments. Aquest any es van aplegar unes cinc tones d’aliments que van destinats a ajudar persones amb necessitats alimentàries. Vilalta manifesta que “vull seguir gaudint de la natura, la muntanya i els paisatges que ofereix. Puc assegurar que això dona una connexió amb el medi natural on un es mou. Davant la vida actual de nervis, depressions i problemes humans, és bo fer-se amic de la natura i estimar-la. És el millor medicament que hi ha”. De fet, cada dia hi ha més gent que practica activitats esportives i si se’n fes més, diu, “el món encara aniria millor”.
