Sense oblidar que els seus orígens són a Remales de la Victòria (Cantàbria), amb el pas dels anys, el vermell del cor i la sang de Miguel Ángel Abascal (1974) s’ha intensificat més que mai. I, no pas per cap qüestió genètica ni mèdica, sinó per un sentiment: el del CF Folgueroles. Ara, fa vint anys que es va instal·lar definitivament al poble – on la seva família ja tenia arrels – i el futbol va ser la millor porta d’entrada.
De fet, poc va tardar a formar part del club: “Quan vaig venir a viure aquí, vaig començar a entrenar alguns dies amb els aficionats”. I, ja a la següent temporada, va tenir l’oportunitat d’involucrar-s’hi com a entrenador: “És la meva teràpia i passió”. “Va ser una bona manera per integrar-me al poble, ja que, en definitiva, el més bonic del futbol són les relacions i amistats que et regala”, expressa.
Dues dècades donen per molt i Abascal ho sap més que ningú: “Des que vaig entrar al Folgueroles no he parat, he entrenat a totes les categories, des de prebenjamí fins al primer equip”.
I, amb la seva experiència, els títols passen a un segon pla: “Guanyar una lliga sempre és especial, però la meva major satisfacció és veure com jugadors que havia portat de ben petits han arribat al primer equip o en categories superiors, com la Bruna Quintana, que juga al Barça i a la selecció espanyola”. “I donar l’oportunitat de jugar i gaudir a tothom, tingui el nivell que tingui, fent-lo sentir important”, afegeix.
Actualment, s’encarrega del Juvenil B, on juga el seu fill Dani, amb qui ja comparteix aquesta especial relació des de fa unes quantes temporades. “M’agrada ser proper als jugadors i, a vegades, el meu fill m’ha de cridar l’atenció, que són els seus amics i no els meus”, explica somrient.
Paral·lelament, també forma part de la junta directiva: “M’ho va demanar en Joan Franch quan va entrar com a president el 2020, després de la pandèmia”. “Dono un cop de mà com en funcions de secretari, director esportiu, tasques de coordinació i el que faci falta”, apunta. I, malgrat la seva implicació, Abascal assegura que “l’imprescindible aquí és en Franch”.
Amb la seva llarga trajectòria a les banquetes del Folgueroles Abascal les ha viscut de tots colors, però té clar quins són els moments que guarda amb més estima: “Els últims partits contra el Sant Julià, els quals vaig ser l’entrenador, per tot l’ambient que es respira i la gent que mou”. “Mai havia vist res semblant en aquestes categories i viure-ho sent protagonista em fa sentir privilegiat”, confessa.
El seu indiscutible sentiment pel club i pel poble el fa somiar en un futur “en què els jugadors de la casa continuen tenint l’oportunitat d’assentar-se en un primer equip identificat amb el poble”.
