19 participacions al Dakar, tercer podi absolut en motos el 2017, referent al bivac i d’un positivisme contagiós, al manlleuenc Gerard Farrés (Pedregà Team) li ha tocat aquesta vegada aplicar-se’l a ell mateix per superar el mal tràngol d’haver d’abandonar el ral·li tot just començada la quarta etapa, per la fuetada cervical d’una trompada el dia abans. Però està convençut, com explica en les seves xerrades motivacionals, que la gestió de les frustracions també fa créixer. Tant en l’esport com en la vida.
Com està?
Físicament millor, però emocionalment costa. Mentalment és com passar un dol. Necessites temps per pair-ho, per acceptar-ho. He necessitat moments de solitud, de plorar, de buidar-me. Treballo molt la part mental amb missatges positius, però hi ha coses que no es poden forçar. Pensar en el proper Dakar, i de veritat que ho estic fent, m’ajuda.
En quin moment van assumir que tot s’havia acabat?
En el fons ho saps abans, però no ho vols acceptar. Jo intentava aguantar sense dir res. Si em dic a mi mateix “plego”, plegues. Va ser Toni Vingut, el copilot, que em va mirar i em va dir: “Gerard, no estàs bé, oi?”. I li vaig dir que no. A partir d’aquí ho vam parlar amb calma i vam decidir plegar.
I es van apartar de la ruta per aturar el cotxe.
És molt dur. Quan arribes a l’asfalt després de buscar la sortida, tot et cau al damunt. Allà plorem. Et passen pel cap mesos i mesos de preparació, els patrocinadors, l’equip, la família, els amics. És el somni de molta gent que es trenca en segons. Però també he sentit molt suport i cap retret, i això, en moments així, val molt.
La resposta de l’entorn deu ser clau.
Qui més t’ajuda a aixecar el cap és la gent. Els missatges, les trucades, l’equip… I saber que el projecte no s’acaba aquí. Quan toques fons, a vegades s’obren portes. Ja hi ha converses positives i això et torna la motivació per seguir lluitant.
Aquesta setmana també ha hagut d’abandonar el debutant Arnau Lledó. Quina valoració li mereix la cursa que estava fent?
Extraordinària. Debutar en motos i estar dins el top 20 és espectacular. Té talent, cap i una actitud molt madura. És un valor emergent claríssim. El que ara necessita és suport, que alguna marca aposti per ell, perquè ell i la família ho estan donant tot.
Encara hi ha esperit solidari al Dakar?
En motos, molt. Quan pares a ajudar algú accidentat, prems un botó i et retornen el temps. És una bona decisió de l’organització; si no fos així, segur que molts no veurien tants accidents…
I de molts n’hi ha imatges. Com és? No són precisament etapes curtes, per seguir-ho.
De perills n’hi ha molts. I un dels més clars són els helicòpters. Quan els tens a sobre et desconcentres, vols lluir-te, perds l’atenció i és quan hi ha moltes patacades. També la pols, les roderes, el cansament o el ritme: no sempre toca anar al 100%, a vegades has de saber anar al 60 o fins i tot al 30. I també hi ha llocs que se saben perillosos i sempre hi ha algú amb càmera que t’hi espera…
L’organització del ral·li el fa, abans? Com es munta? Perquè al roadbook es poden marcar dunes que l’endemà –o al cap d’una hora– ja no hi siguin…
El primer disseny és per ordinador. Després es passa sobre el terreny mesos abans, es revisa, es corregeix i, finalment, hi ha equips d’obertura dies abans de la cursa. Tot i això, les dunes canvien, apareixen forats nous i el track real pot variar molt. Per això el rally-raid exigeix molta capacitat d’adaptació. Poder-ho entrenar tot l’any fent curses, quan tens pressupost per fer-ho, és fonamental.
Parla de pressupost. Per molt que se’n tingui, per molts recursos que s’hi aboquin, per molta preparació que es tingui -que segur que se n’ha de tenir-, … en el fons del fons poder guanayar o acabar un Dakar no depèn de la sort més del que es podria pensar?
… Sí, i no. Jo dic que la sort, com les oportunitats, també es treballa. Quan no tens pressupost per tenir el millor cotxe, la millor assistència o fer més curses durant l’any, és més fàcil que les coses surtin malament. En aquest sentit, aquest any era més fàcil tenir mala sort perquè no acabàvem de tenir els recursos per anar amb garanties. Però també hi ha una altra sort que no controles: aquella vegada que un cotxe no es para dins l’especial, o que arribes al bivac amb el vehicle trencat però encara rodant. Això també existeix, i a vegades necessites que passi.
Per situar-nos. Quant val córrer un Dakar?
És molt car. En la categoria més econòmica de cotxes, que és la nostra, estem parlant d’una forquilla a partir dels 250.000 a 350.000 euros només per fer el Dakar, que són 13 dies. Si ja vols fer ral·lis previs o tenir més preparació durant l’any, evidentment que el pressupost se’n va fàcilment per sobre del mig milió d’euros. I això parlem del mínim per ser-hi. A partir d’aquí, si puges de categoria, hi has de sumar un percentatge més, i si ja parlem de cotxes oficials, els pressupostos se’n van molt més amunt.
Parlem una mica de les interioritats de la cursa. Com és arribar al bivac després d’una etapa dura?
Arribes trinxat. Tothom. Primer controles que el vehicle estigui bé, parles amb els mecànics, menges alguna cosa ràpida i ja has de pensar en l’endemà. No hi ha descans mental. Has de rebobinar ràpid tant si t’ha anat bé com si t’ha anat malament, perquè el Dakar no t’espera.
I dormir? Es pot dormir bé al Dakar?
Dormir, dorms poc i malament. Abans, en els anys del podi en motos, hi havia etapes de dormir tres hores, i a vegades ni això. El cervell no para. Per això ens prenem una pastilla per dormir. Havíem rigut molt, amb els efectes que ens feia quan començaves a notar-lo i se’t torçava la boca que ja no podies parlar… (Riu). Tinc una d’un dels raid de l’Àfrica estirat fora, sense sac, dormint amb escorpins al costat. Ni això m’espantava.
On es dorm, exactament?
Al principi dormíem en tenda. Els primers nou anys va ser així. Més endavant, quan el Dakar va evolucionar i els equips també, vam poder dormir en motorhome. No és tant per dormir millor, perquè la pastilla fa la seva feina igual, sinó per tenir una mica més de comoditat: dutxa, aire condicionat, menys hores perdudes pintant el roadbook. Avui dia, pràcticament ningú dorm en tenda. Excepte els mecànics, perdó, que molt encara s’hi troben. I em sap greu que sigui així.
Amb tota aquesta duresa, encara hi ha moments de descans mental?
No. No hi ha minuts de glòria. Arribes, fas rutina, briefing, tornes a pensar en l’etapa següent: si és marató, si són 600 quilòmetres de sorra, quina pressió posar als pneumàtics, si el cotxe aguantarà, …. Has d’estar enfocat constantment. El Dakar no és una cursa que es gaudeixi; és una cursa que es sobreviu.
Va començar corrent en motos, i després en cotxes. Es queda amb les 2 o les 4 rodes?
Amb dues rodes, sense cap dubte. El 100%. La moto és l’essència del Dakar: tu sol al desert, prenent totes les decisions, amb els teus encerts i les teves errades. És la categoria original, la més pura. Veure un pilot caigut al desert et posa la pell de gallina. Allà no hi ha classes socials; hi ha gent que estima la moto i que ho dona tot per arribar a meta.
L’any que ve, tornar-hi?
I tant. El projecte és viu. Hi ha reunions, converses positives i gent que creu en nosaltres. L’objectiu és tornar-hi amb un bugui realment competitiu i, si pot ser, algun dia lluitar de debò per guanyar a la categoria.
Amb Toni Vingut?
El vull ajudar perquè l’any que ve pugui fer el Dakar pel seu compte, com a pilot. Hem passat dos anys fantàstics, i l’admiro per com hem viscut tot el que hem compartit.
