El característic dorsal 52 deixarà de lluir a la samarreta del Voltregà Stern Motor. El seu propietari, Pol Molas, ha hagut de deixar l’hoquei patins massa abans del que hauria volgut el jove de 23 anys. El motiu és la fatiga crònica que pateix i que l’ha obligat a viure una retirada sentida per companys d’esport, familiars i amics, que dissabte el van acompanyar en el seu últim partit a casa contra el Calafell.
“Sempre recordaré aquest partit i la gent que va venir a donar-me suport. També els que no hi van poder ser. Sé que m’ajudaran amb el que vingui”, assegura el jugador, que continuarà acompanyant l’equip fins a final d’una temporada que des del primer dia ha estat il·lusionant per al grup i especialment per a ell tenint per davant dos títols en joc com la Copa del Rei i la WS Europe Cup. “Vull acabar la temporada amb ells, perquè em sento part de l’equip i els vull ajudar a assolir els objectius col·lectius. És un club que es fa estimar i et sents un més des del primer dia”, comenta Molas, que va arribar a Sant Hipòlit fa un any i mig després d’haver estat un dels integrants del talentós grup que va protagonitzar el retorn del CP Manlleu a l’OK Lliga. “Tinc molt bons records també de Manlleu i, al final, la part bona que té l’esport és que t’emportes moltes amistats”, afirma.
Amb un futur prometedor per davant i amb nombrosos èxits de base tant de clubs com en les seleccions, Molas va patir una mononucleosi fa quatre anys arran de la qual va començar a tenir problemes de salut. “Porto quatre anys fent-me proves i ara fa tres mesos que m’ho van diagnosticar. Al principi em van proposar de reduir els ritmes i entrenava un dia a la setmana i jugava el que podia, però al final vam veure que el millor era començar a fer tractament i reposar”, explica. Portar una vida tranquil·la i encarrilar-se professionalment en l’àmbit en el qual s’ha format, el de la fisioteràpia, seran ara la seva prioritat. “De moment només penso en mi i quan estigui bé ja veurem. Fa molt temps que em sento cansat i tots pensàvem que era perquè no estava bé físicament. He entrenat a part i he fet més gimnàs, però tot això m’anava en contra i en patia les conseqüències”, lamenta.
Se’n va un jugador alegre, positiu, treballador i bon company, en paraules dels qui hi comparteixen vestidor. El trobaran a faltar. Sobretot aquells qui fa temps que hi tenen en comú vivències com el tècnic Lluís Teixidó. “Quedem orfes d’un company 10, sempre al servei dels seus companys i de l’equip. És un grandíssim jugador però per sobre de tot una enorme persona. D’aquells que saben estar al seu lloc i això és igual o més important”, valora. L’entrenador blanc-i-blau va ser qui el va fitxar pel Manlleu provinent del Tona i després també el va animar a anar al Voltregà. “Sempre hem tingut molt bona relació personal, perquè el vaig conèixer de petit i és un xoc perquè tenia molt potencial i hi confiàvem molt”, confessa. Teixidó destaca així mateix que Molas “va entendre de seguida què és el Voltregà i què representa pel poble i la seva gent” i celebra que l’afició l’hi reconegués “com es mereixia”.
En el comiat de dissabte, de fet, només va faltar-hi la victòria per arrodonir el vespre, però l’equip s’ha conjurat “per poder-li dedicar alguna cosa gran”. El grup es queda coix però manté la il·lusió de tornar a aixecar un títol.
