Aquest divendres, 6 de març, falten quatre mesos clavats perquè la tercera etapa del Tour de França travessi Osona i el Ripollès.
Les dues ocasions anteriors en què ho ha fet es poden qualificar d’històriques. La primera, el 1957, pel sol fet de ser la primera vegada que això passava. La segona, el 1965, perquè s’hi va produir una de les escapades en solitari –victòria final a Barcelona inclosa– que encara avui està considerada una de les més llargues de la història del Tour. Que ja són 112 anys.
L’etapa de 1957 va ser el 14 de juliol. La de 1965, vuit anys després, el dia 2. I si el 1957 havia estat en direcció a Ax-les-Thermes després de sortir de Barcelona, el 1965 el recorregut era a la inversa: d’Ax-les-Thermes a Barcelona. En total, 240 quilòmetres que acabarien representant una gran gesta en la història del Tour.
El vencedor d’aquella etapa va ser l’espanyol José Pérez Francés (Ferrys), que va completar en solitari 223 dels 240 quilòmetres, enmig d’una calor infernal. Nascut a Peñacastillo (Cantàbria) el 1936, vivia a Barcelona des dels 17 anys. La seva acció és considerada una de les escapades en solitari més llargues que ha viscut la mítica ronda francesa.
Aquell 2 de juliol de 1965, com vuit anys abans, el sector de Can Pamplona, a l’antiga carretera nacional, va ser el punt amb més concentració de públic, a Vic. Els avituallaments no estaven organitzats com ara i alguns espectadors llançaven galledes d’aigua als ciclistes per refrescar-los. Les cròniques expliquen que Pérez Francés va arribar a perdre cinc quilos durant l’etapa.
El 1965 el Tour celebrava la 52a edició, amb 22 etapes i 4.188 km, 13 equips i 130 corredors. Havia començat a Colònia el 22 de juny. L’11a etapa unia Ax-les-Thermes amb Barcelona, passant pels ports de Pimorent i Toses abans d’entrar al Ripollès i Osona.
L’escapada va néixer poc després de la sortida d’Ax-les-Thermes, al port de Pimorent. Pérez Francés va atacar als 17 km i va obrir un marge que superaria els vuit minuts als ports camí de la plana ripollesa. Va baixar del Pirineu, travessà el Ripollès i entrà a Osona completament sol, davant la impotència d’un pilot de més de cent corredors.
Després d’uns 157 km de fuga, va continuar per la nacional fins a passar per Vic, on hi havia un punt d’avituallament. Molta gent va sortir a veure’l, “molta més que vuit anys abans”, recorda Pau Arboix, aficionat del Tour. L’arribada era a Montjuïc, amb tres voltes per completar la distància. Pérez Francés va coincidir amb el pilot que entrava al circuit i els àrbitres el van fer apartar per no barrejar-se.
Malgrat la calor asfixiant, Pérez Francés va mantenir l’avantatge i va guanyar a Barcelona amb un temps de 6h 55 min 59s i una mitjana de 36 km/h. Va superar en més de quatre minuts els primers perseguidors. Aquell Tour l’acabaria tancant al sisè lloc de la general.
El 2 de juliol va consolidar el lideratge de Felice Gimondi, que acabaria guanyant el Tour a París, amb Raymond Poulidor segon. Prop d’un milió de persones van sortir al carrer per veure el pas dels ciclistes, el major públic registrat a Barcelona fins aleshores.
‘Contraprogramant’ els Beatles en ple franquisme
L’arribada del Tour a Barcelona va coincidir amb la dels Beatles, que hi van actuar l’endemà. A Madrid i Barcelona no van omplir les places de toros, en part per censura i presència policial. Pérez Francés i el Tour van triomfar molt més.
A la foto de La Vanguardia del 3 de juliol de 1965, el guanyador (de fosc) apareix al costat del líder de la muntanya, Julio Jiménez, i el vigatà Pau Arboix a la dreta, sempre a prop dels seus ídols.
