Aquest dilluns, 8 de setembre, fa exactament un any d’una de les imatges més virals de la història de l’esport contemporani i, per extensió, del que es conssidera una de les desqualificacions més injustes en una competició: l’arribada d’Elena Congost i Mia Carol Bruguera a la meta de la marató dels Paralímpics de París.
Ho feien tercers, destacats, però amb Carol a punt de caure per una rampa a les cames que el tenia destrossat. En el gest instintiu d’ajudar-lo, Congost es va desenganxar de la cordeta que els havia d’unir pel canell fins al final. Conseqüència: recurs de l’equip japonès –quart– i desqualificació.
Ho recorda tot “com si fos ahir”, com se sol dir?
Els primers mesos van ser especialment durs, amb molt de dolor i impotència. Amb el temps he après a veure-ho amb més distància, però la ferida hi és. Quan t’entrenes durant anys per arribar a un moment i se t’escapa de les mans per circumstàncies que no depenen de tu, la frustració és enorme. Queda la sensació d’haver fet una gran feina i, alhora, de no haver pogut demostrar tot el que portava a dins. I sobretot, la tristesa de quedar-me sense la medalla. Tothom pot percebre que me la vaig guanyar, però esportivament i en els rànquings oficials no hi apareixeré. I això fa mal, en una carrera d’elit.
Judicialment encara ho estan batallant, però…
Sí. Està en mans de la justícia francesa i ens ho porta l’advocat Jean-Llouis Dupont. És molt optimista… menys en els terminis. La justícia francesa és lenta com l’espanyola. Pot ser llarg.
Hi ha hagut cap contacte amb l’atleta japonesa que li va prendre el tercer lloc?
No. Michishita Misato havia estat or als Paralímpics de Tòquio de 2021, però corrent amb ella no m’ha guanyat mai. També penso que la decisió de recórrer la medalla pot venir més d’esferes superiors que no pas de la mateixa atleta. Hi ha molts interessos en joc.
Excepte el reglament i els comitès, absolutament tothom els va considerar medallistes.
És la lectura positiva, i emocionant, de tot plegat. I va ser decisiu perquè la Federació em renovés la beca. He rebut molt suport i afecte, i he tingut l’oportunitat de ser un altaveu de l’esport inclusiu, de la maternitat i del paper de la dona en l’esport d’alt nivell… Una cosa no compensa l’altra, però m’ha obert portes i m’ha donat oportunitats que no m’hauria imaginat mai.
Com es gestiona, aquesta dualitat de sentiments?
És una situació curiosa i alhora bonica. Sovint la societat connecta més amb un gest humà que amb una victòria esportiva. Guanyar una medalla, com va ser el meu or a Rio de Janeiro, pot ser notícia d’un dia. En canvi, aquell gest va arribar molt lluny i encara avui la gent me’n parla. La medalla queda als rànquings, però aquell fet va arribar més endins.
Es manté, l’escalf?
Sí. Sentir-lo en aquells primers moments tan complicats va ser un regal. I el més sorprenent és que aquest afecte no ha desaparegut: encara avui notem aquest reconeixement i empatia.
I de l’experiència n’han sortit també xerrades. Com viu aquesta faceta?
Aquell 8 de setembre em va donar un altaveu inesperat. He tingut l’oportunitat de fer xerrades i conferències sobre resiliència i la capacitat de transformar una situació negativa en una de positiva. Al principi em feia respecte, perquè sempre m’he vist només com a esportista, però he descobert una faceta que m’apassiona. Em sento útil compartint la meva experiència i veient que pot inspirar gent molt diversa: alumnes d’instituts, treballadors d’empreses, fundacions… Els valors de l’esport –constància, esforç, superació– són universals i aplicables a molts àmbits de la vida. És una part de la meva feina que avui em genera molta il·lusió i que vull continuar explorant.
Al desembre va iniciar etapa amb un nou guia, Roger Sans. Com va?
Molt bé. Va ser una aposta conjunta amb el meu entrenador, Roger Esteve, i ell. Ja formava part de l’equip com a nutricionista, a més de ser un gran maratonià. Tenir algú nou i motivat dona energia a tot l’entorn. Fer el canvi implica adaptació. Cada guia té la seva gambada, l’alçada, el ritme de braços… Tot això ho has d’ajustar quilòmetre a quilòmetre. Però també hi ha la part comunicativa: entre guia i atleta s’ha de crear una connexió molt forta. Amb en Mia i ara amb en Roger aquesta compenetració ha arribat de forma natural i amb moments de diversió, que també són necessaris quan comparteixes tantes hores d’entrenament.
Quan estava a punt d’estrena, al maig, va arribar l’anunci d’un càncer que va obligar a una aturada imprevista…
És un parèntesi forçat, una experiència dura de la qual prefereixo no parlar. Però afortunadament me n’estic recuperant molt bé.
O sigui que continua entrenant i continua a l’elit.
Ja estem en aquesta dinàmica, sí. Passem a uns 115/120 quilòmetres setmanals i dilluns [1 de setembre] ja vam començar una preparació específica per a la marató. El 7 de desembre correré la de València, que és la millor. El circuit és espectacular: pla, amb poques corbes i un clima perfecte. M’hi han convidat i hi serem.
Alguna fita concreta?
Tant de bo poguéssim fer rècord d’Europa. Posats a dir el que em proposo, ho deixo anar. [Riu]. El problema dels maratonians és que quan entrenem no fem maratons, sinó distàncies més curtes, a diferència d’altres curses, que sol ser al revés. O sigui que la marca la sabré el dia de la cursa.
I Los Angeles 2028 continua en peu, doncs.
Sí. Ens volem treure l’espina de París i arribar-hi amb opcions reals. Serà un cicle llarg i exigent, però tenim la motivació intacta.
L’arribada que va fer la volta al món París Va ser una de les imatges més vistes del cicle olímpic de París d’ara fa just un any, el 8 de setembre de 2024. A la marató dels Paralímpics, Elena Congost i Mia Carol van ser desqualificats perquè, fregant la meta, ella es va deslligar per evitar que el seu company, exhaust per una rampa, caigués a terra. “La norma és la norma”, va dir el comitè.
