L’esport no ha de perdre mai de vista els valors que li són inherents més enllà de la competició. Des del treball en equip, la solidaritat, la inclusió o el respecte a l’adversari fins al sentiment de pertinença i vertebració d’una comunitat.
És una de les conclusions de la taula rodona que es va fer divendres al teatre de Sant Hipòlit en el marc de les IX Jornades de Memòria Històrica d’Osona i el Lluçanès, organitzades per Òmnium, per parlar de l’esport i el seu encaix a la societat.
Amb la conducció del periodista Ramon Besa, hi van participar Oleguer Presas, exjugador del Barça i responsable de l’escola de futbol La Caserna, a Sabadell; l’expresident del Patí Voltregà Ramon Sitjà, i la jugadora del club Maria Anglada.
Presas va reflexionar sobre la falta de compromís i fins i tot distanciament de l’esport més institucional amb determinades causes sobre les quals podria posicionar-se. Com un dels impulsors del partit entre Catalunya i Palestina va lamentar, per exemple, el que va considerar poca implicació de la Federació Catalana de Futbol en aquest esdeveniment. “L’estadi es va omplir amb 30.000 persones gràcies a la comunitat, no a les institucions”, va destacar. “Volíem enviar un missatge clar: l’esport pot ser un acte de solidaritat i compromís social”.
Sobre La Caserna, Presas va explicar que l’escola aposta per la inclusió i la diversió, evitant que la competició passi per davant del creixement personal. Els entrenaments se centren en actituds, convivència i valors humans, amb horaris flexibles que permeten adaptar-se a la vida familiar. “El més important és que els nens i nenes gaudeixin i aprenguin”, va afegir.
Com a jugadora en actiu, Maria Anglada va remarcar que l’esport ha de formar en valors que perdurin tota la vida. “Els entrenadors i els clubs han de fomentar l’aprenentatge i el respecte, però els pares també han de deixar que els nens i nenes gaudeixin sense imposar pressió només per guanyar”, va dir. La igualtat i la cohesió comunitària, va remarcar, són claus per al desenvolupament dels clubs.
Ramon Sitjà va afegir que un club com el Voltregà “ha de prioritzar l’educació integral per sobre del rendiment immediat”. Va advertir del risc de l’“americanització” de l’esport, on només compten la competició i els resultats, i va defensar la importància d’un creixement orgànic i sostenible, amb participació i inclusió de tothom. El Voltregà n’és un bon exponent, va dir.
Un prec per a Guardiola
Ramon Besa estava sopant en un restaurant i tot d’una se li va acostar el comensal del costat, que el va reconèixer. “Vostè coneix en Guardiola, oi?” “Home…, sí.” “Li puc demanar un favor?” “Digui’m.” I li va explicar que era entrenador de futbol d’un equip de poble que ho havia estat guanyant tot amb l’única consigna d’anar a buscar el gol en tromba i quan el tenien tancar-se a darrere i anar llançant pilotes fora.
Fins que va començar a aparèixer Guardiola parlant de futbol per la tele, i un bon dia algú de pes dins del vestidor va dir que s’havia de “dividir la pilota” i “obrir més el camp”. I des que ho estaven fent que no en guanyaven ni un i ell no podia sortir de casa. I aquí el favor que va demanar a Ramon Besa, perquè li fes arribar a Guardiola: “Li pot dir, si us plau, si em dona permís per poder fer jugar el meu equip com em surti dels collons?”.
Quan recordava l’anècdota, tot l’auditori va riure. I es veu que també ho va fer Guardiola, que va escriure una carta a l’entrenador autoritzant-lo a fer el que cregués més convenient. Allò del papanatisme, que no porta enlloc.
