Se li ha de demanar si la seva vida al damunt o al costat de la bicicleta li ve d’herència, i contesta que sí. Pare i mare ja en són uns grans aficionats, i la nissaga inclou un nom llegendari, d’aquest esport a Catalunya, Miquel Poblet (1928-2013), tiet del seu pare. Tot i que va començar competint sobretot a ciclocròs, fa temps que el ciclisme ha portat Albert Poblet a treballar-hi com a fisioterapeuta. Ara mateix, i per tercer any, amb el Q36 Pro Cycling Team suís. Passa 180 dies cada any fora de casa, treballant en curses arreu d’Europa. I no amaga que hi disfruta molt.
La transició entre poder competir i deixar de fer-ho per la feina la va portar bé?
Va ser un procés natural, sí. Marxar a treballar cada vegada més dies, i més sovint, trencava el ritme de competició i notava que ja no ho podia mantenir. Ara surto en bici per disfrutar-hi
Sense deixar d’estar connectat amb el ciclisme, i a més professionalment.
És la gran sort que tinc. Quan hi estàs implicat et mous, coneixes gent, t’hi vas endinsant… i al final t’hi quedes.
Va començar de petit?
Sí. Primer fent bicitrial, durant molts anys. Després vaig passar pel tennis i el futbol, però cap als 14 vaig començar amb la bici de carretera, i és el que em va acabar enganxant.
Què en queda, de la seva etapa competitiva?
En ciclocròs vaig ser cinc vegades campió de Catalunya i sis de la Copa Catalana. També vaig fer cinquè i vuitè al Campionat d’Espanya, a banda de participar en algunes copes del món.
I mentrestant estudiant Fisioteràpia, i ara ja de ple dins de l’ofici. Com se’l pot presentar, el seu equip?
Un equip nou, el Q36, però amb plans molt ambiciosos. Som a primera fila de la segona fila, si mirem el pressupost. Però amb entrada a les principals curses internacionals. Aquest estiu, per exemple, serem al Giro.
Què vol dir i què implica ser fisioterapeuta en un equip com aquest?
Inclou moltes coses. No només treballes la recuperació física dels corredors. Acabes essent la figura del productor: prepares bidons, organitzes roba, cascs, el material del bus i del camió, estàs als avituallaments, reps els corredors a meta… Som cuidadors en tota regla. En anglès se’n diu carers i en francès, soigneurs, que ja vol dir justament “cuidadors”.
Quanta gent mou, l’equip?
Hi ha tres fisioterapeutes, un osteòpata i deu massatgistes més, en aquest grup. L’equip té 26 corredors i, en total, som unes 80 persones.
On teniu la seu?
L’equip és suís, però la seu és a Holanda, per logística. Està a prop de Bèlgica, on hi ha moltes de les curses en què participem, i tampoc queda lluny d’Alemanya o França, altres destins habituals del calendari.
Haver estat corredor deu ajudar molt a entendre les necessitats d’un ciclista.
Sí. I ho dic sempre: si no t’agrada aquest esport, no t’hi pots dedicar. Pots fer la feina, però s’hi ha de posar passió. Són jornades de 10 a 15 hores: comences a les 7 del matí i acabes a les 10 del vespre.
Un equip que és i vol ser encara més punter deu buscar figures, també…
Estàs amb els teus ídols. Aquest any, per exemple, s’ha fitxat Tom Pidcock, que ha guanyat dos ors olímpics en mountain bike i diversos mundials de ciclocròs. Jo vaig córrer contra ell una vegada al Mundial… i em va doblar! Ara soc el seu fisio, ja li vaig recordar qui era. És fantàstic.
L’esport d’elit, i ho veiem a moltes disciplines, s’està avançant cada vegada a edats més joves. És bo, això?
És bo perquè apuja molt el nivell, però hi ha el risc que el cos pugui acabar desgastat massa aviat. Amb 16 anys ja hi ha qui té una preparació de professional però encara no està prou desenvolupat físicament. I tenim corredors que amb 25 anys ja s’han de retirar, quan teòricament ni han arribat a l’edat en què millor podrien rendir, que seria entre els 28 i els 34.
Quan parlem de “cuidadors” dels ciclistes professionals, el factor emocional també hi te una parcel·la?
Influeix, i molt. Si un corredor té un mal dia, o molta pressió, o està cansat mentalment, això es nota al cos. Per això també som un suport emocional. No només tractem músculs, també acompanyem persones.
Una atenció global, doncs.
Sí, i pot ser dur. Però té una gran recompensa: saber que ajudes gent que dona el màxim, que t’aprecia, i de qui tu formes part del seu èxit. I això, realment, omple molt.
I com se segueix, una cursa, des de dins?
Moltes vegades trucant a algú que l’hagi pogut seguir des de fora. [Riu]. No tens temps per veure res. Per això vaig disfrutar tant, coincidint que ara aquí, podent anar a veure en directe la Volta a Catalunya. És el meu món.
