Diu la frase feta que la feina la fan els cansats. El que continua no és tan conegut, però ve a dir que això passa perquè de l’única cosa que no es cansen és d’estar-ho, i que per aquest motiu no paren mai. No saben estar quiets.
Si alguna persona encaixa en aquest perfil –com altra gent, s’afanya a aclarir– és Toni Font, organitzador de curses de muntanya i una de les ànimes de dues de les que tenen més marca pròpia: la de Na’Dalt a Bellmunt, que el proper 26 de desembre farà la 15a edició, i el Trail del Bisaura, que acaba de celebrar la 12a edició amb prop de 1.800 participants.
“D’esport n’he fet tota la vida i sempre m’ha agradat”, diu, recordant els inicis combinant futbol, bicicleta i sortides a córrer. Però el que el va portar a organitzar curses va ser la combinació de la seva afició amb l’amor pel territori: “Les baumes, els antics castells, els racons desconeguts…”
Hi ha un moment, diu, “que pots ajuntar les dues passions i et surt de dins organitzar una cursa”. La primera en va ser una de petita per Sant Esteve, la cronoescalada a Bellmunt, sorgida d’una discussió sobre si s’hi pot pujar més ràpid corrent o en bicicleta. “Doncs ho haurem de comprovar”, van pensar.
L’experiència va ser tan maca que un parell d’anys després naixia el Trail del Bisaura, al costat de Jordi Torroella, “que també la tenia al cap feia temps”, i el Club Excursionista de Sant Quirze.
Per Font, l’èxit d’aquestes dues curses, nascudes i viscudes sempre des del voluntariat, rau en el territori: “És com cuinar amb bons ingredients. Tenim una zona espectacular i força desconeguda. Quan es descobreix, s’estima.”
I al darrere, muntant-ho, gent aficionada que ho fa per amor a l’art i on tothom té el seu rol, per petit que sigui, com cadascuna de les peces d’un motor.
Anècdotes? No en falten. Com el dia que, en la inspecció prèvia per assegurar que no faltés cap cinta, va aparèixer una excavadora que “no és que ens hagués tret les cintes, sinó directament el camí”. O haver-ne de neutralitzar alguna altra perquè “de la boira que hi havia no es veia absolutament res”.
Però el que s’agraeix per sobre de tot és que “la gent corre, però gaudeix i riu.” I quan tot acaba bé, que sol ser l’habitual, la felicitació i agraïment dels que hi han estat és el millor premi que es pot pretendre.
“Sempre dic que aquest any serà l’últim, però al final sempre hi torno. És una droga massa dura”, diu. Però sana: amb esport i amor pel de casa.
