“El Vic campió i els altres al racó.” Això és el que es podia llegir en una de les pancartes que lluïa el carrilet que l’afició i la plantilla del Club Patí Vic van fer servir per celebrar per tota la ciutat la Copa del Rei d’hoquei patins de l’any 1999.
El missatge, tot i el rodolí un punt forçat, deia moltes coses: d’una banda, que el Vic havia sigut campió per primera vegada en els seus 48 anys d’història d’un títol al màxim nivell; de l’altra, que en el camí cap a la victòria havia deixat al racó tres grans potències de l’hoquei mundial. El totpoderós Barça, l’històric i sempre ambició Reus i l’Igualada, que als anys noranta va alçar sis copes d’Europa en set temporades.
Aquest dimecres es van complir 25 anys de la gesta d’Alcobendas, i un quart de segle després, EL 9 NOU ha reunit bona part de la plantilla per recordar l’efemèride.
La realitat era que el Vic de finals dels anys noranta estava en una evolució positiva, i des de la directiva que encapçalava Santi Benito hi havia l’ambició de celebrar un títol en l’elit abans d’arribar al cinquantenari del club. I la plantilla ho va fregar amb els dits en tres ocasions: es va perdre la final de la Copa de la CERS del 94 contra el Porto, la Copa del Rei del 95 contra el Liceo, i el mateix any tampoc hi va haver prou encert en la Lliga catalana contra el Barça. “Sempre quedàvem segons o tercers de tot”, recorda Jordi Corominas amb un punt de resignació.
En la Copa d’Alcobendas, el Vic hi arribava amb l’etiqueta de ser un equip competitiu, però el sorteig i l’emparellament als quarts de final contra el Barça no feien ser optimistes. De fet, “teníem el bitllet de tornada per al mateix divendres”, explica el capità d’aquell equip, Quim López, “però ens vam haver de quedar”.
En aquest sentit, un dels grans protagonistes del triomf (2-3) contra els blaugranes, el porter Víctor Agramunt, destaca aquesta sensació que “ningú confiava que els superéssim, i ho vam fer”. Eloy Gaspar i Pep Benito reconeixen que la victòria “va ser al límit del reglament”, però contra un equip “gairebé invencible”, que comptava amb Cairo, Folguera, els germans Páez o Borregan “era l’única manera”.
L’exhibició de la Copa es va produir a les semifinals, on els vigatans van golejar el Reus per 7-2. El triomf clar, combinat amb la frustració i la duresa dels reusencs, va acabar tenint un cost molt elevat per al Vic: Quim López va ser expulsat i sancionat de cara a la final, i Santi Pons va patir una lesió a la clavícula que el va deixar fora de combat.
Això va obligar a moure fitxa ràpid, i la solució va venir de dos joves jugadors de la casa, Titi Roca i Mia Ordeig, que aleshores tenien 18 anys. “Em van trucar el dissabte al vespre mentre sopava amb els amics, i em van dir que havia de marxar cap a Alcobendas per ajudar en la final”, rememora Roca. La sorpresa per a tots dos, però, va ser haver d’acabar saltant a pista en un duel d’alt voltatge: “L’entrenador rival deia als seus jugadors que quan érem a pista ens encaressin tota l’estona”.
I és que la final va ser “de les que fan afició”. La defineix així un dels millors jugadors d’hoquei patins que ha donat la comarca, Pep Benito. En la trobada amb EL 9 NOU, 25 anys després, van ser diversos els jugadors que van recordar la seva actuació: “Va ser per treure’s el barret”, afegeix Eloy Gaspar.
El mateix Benito afirma que l’edat –amb 32 anys era dels veterans de l’equip– “i ja treballant en el meu dia a dia”, feia que “físicament anés just”. En la final, però, “vaig donar el do de pit”, i va contribuir a l’espectacle d’un partit que va acabar 5-5 en el temps reglamentari, 6-6 a la pròrroga i va anar als penals. De fet, entre rialles, Benito comenta que el partit li va sortir tan bé “que després d’allò vaig decidir retirar-me”.
Entre baixes i lesions, els qui es van graduar en aquella copa fent un pas endavant van ser Dani Camprubí i Miquel Masoliver. Per Camprubí, la clau de l’èxit va ser la barreja de “joves amb molta il·lusió, veterans amb experiència i jugadors en plena maduresa que volien un títol”.
Pel que fa a Masoliver, al protagonisme destacat en els quarts i les semifinals s’hi va afegir l’escenari de convertir-se en l’heroi –juntament amb el porter Agramunt– en els penals. El porter de Flix explica que en el moment dels llançaments “estava molt cansat”, i només reservava forces “per avançar-me el màxim possible i tapar forat”.
D’aquesta manera es va arribar al desè penal a favor dels vigatans. Masoliver n’havia llançat quatre “buscant el mig de la porteria a prop del cap o a l’escaire”. Feriche apunta que insistia amb el de Manlleu, “perquè tenia la intuïció que ell ens donaria la Copa”. Finalment va superar Llaverola, i el somni del primer títol de la història del Vic es va convertir en realitat.
A la pista, l’equip funcionava, però el mecanisme s’engreixava en un vestidor “que era una pinya”. Ho recorda bé Montse Solà, fisioterapeuta del primer equip durant set temporades. Dels dies a Alcobendas en destaca que “van ser durs, però va valer la pena”, i que ja de matinada, mentre un jugador rebia els massatges de recuperació, “a la sala potser n’hi havia dos o tres més xerrant d’hoquei, de la vida o fent bromes”.
I és que l’èxit també va ser mèrit d’un engranatge on destacaven noms com l’encarregat de material Toni Pujadas, Joan Soler al cos tècnic o el recordat delegat Miquel Fletas, un dels que més va celebrar el títol.
