Quatre dècades d’un pavelló referent

L’aforament estava previst per a 2.500 persones, però l’expectació per veure el que es va convertir en el pavelló més gran de la comarca d’Osona va ser tal que es van superar totes les previsions i es va arribar als 5.000 assistents. Una situació que va provocar una gran condensació de vapor que feia que els jugadors rellisquessin a la pista i que va obligar a obrir les portes i finestres. Aquest és el record que va deixar en molts dels assistents la històrica inauguració del pavelló del Club Patí Vic el dia 16 de febrer de l’any 1980, diumenge va fer 40 anys.

L’historiador Josep Casanovas, autor del llibre Club Patí Vic (1951-2001). Cinquanta anys i +, destaca que l’equipament va ser important des del punt de vista institucional perquè el club passava a ser propietari, però també en l’àmbit esportiu, perquè va permetre tenir un equip més competitiu, i a escala social, ja que generava una massa al voltant del club que li donava suport i gaudia de les instal·lacions. La prova de la rellevància del pavelló és l’acte d’inauguració amb diverses autoritats encapçalades per l’alcalde de la ciutat, Ramon Montanyà. El president del club en aquell moment i impulsor de la instal·lació, Pau Espona, va oferir “aquest pavelló a la ciutat de Vic, a la comarca d’Osona i a tot l’esport català”, com recull l’edició d’EL 9 NOU del 22 de febrer de 1980. També va intervenir-hi el delegat d’Esports de la Generalitat, Joan Garcia, que va fer referència a la importància cultural i esportiva de la ciutat i l’orgull que suposava el pavelló per l’esport de tot Catalunya, mentre que la Federació Espanyola va lliurar a l’entitat el Diploma al Mèrit Esportiu.

L’acte principal d’aquell dia va ser un Vic-Barça de la Divisió d’Honor que va acabar amb un empat a tres gols. Entre els jugadors del conjunt vigatà que van disputar el partit i van estrenar el pavelló hi havia el porter Toni Pla, que recorda “que no hi havia instal·lacions com aquestes en hoquei patins”. Casanovas afegeix que, de fet, “les ciutats que tenien pavelló en aquells moments es podien comptar amb els dits de les mans i que disposar-ne demostrava la vitalitat esportiva del lloc”. Els jugadors del Club Patí Vic ja van notar un gran canvi quan van abandonar la pista de sota el pont i van passar al pavelló municipal, perquè segons Pla “vam deixar de mullar-nos si plovia”, però tenir un pavelló propi va ser una fita històrica que va suposar un abans i un després. “Va ajudar a consolidar el club i li va donar una empenta molt important”, afirma Pla, que va jugar 13 temporades al primer equip. Del dia de la inauguració, l’exporter en recorda sobretot els minuts que el partit va haver d’estar aturat per la condensació i creu “que mai més s’ha omplert tant com aquell dia, tot i que un Vic-Porto de Lliga Europea també va tenir molt públic”.

Disposar d’una instal·lació com pocs clubs esportius catalans podien presumir de tenir, però, va suposar també viure una crisi econòmica que va tenir conseqüències esportives amb la pèrdua per primera vegada i única per part del primer equip de la màxima categoria estatal. Pere Puntí es va fer càrrec llavors de la presidència i va aconseguir sanejar les finances en només cinc anys. La recuperació i estabilització del club van permetre anys després i sota la presidència de Santi Benito fer una reforma de les instal·lacions, ser subseu dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 i construir el segon pavelló. “Aquell any va ser com una refundació, perquè el club passava a tenir unes instal·lacions al dia i un deute zero”, recorda Puntí, que ressalta el benefici que va suposar per a la ciutat la millora dels accessos al pavelló.

L’última reforma la va fer la junta de Miquel Altimiras i va permetre comunicar els dos pavellons. Les dificultats econòmiques dels darrers anys han impedit fer-hi més intervencions rellevants.