“Que hi hagi igualtat al futbol sense canviar-lo és una incongruència”

Montse Martín és doctora en Sociologia de l’Esport i especialista en feminisme i anàlisi del gènere en l’esport. És professora del grau de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i forma part del grup de recerca en Esport i Activitat Física de la UVic-UCC.
En els últims anys hi ha hagut un augment de dones esportistes, però és evident que continuen eclipsades per la presència masculina dominant en aquest àmbit. Com es fomenta la igualtat de gènere en l’esport?
És la gran pregunta. Fins ara s’està fomentant molt que deixi d’haver-hi esports que s’identifiquen amb un gènere o altre. Des de la Federació Catalana de Futbol, per exemple, s’han fet campanyes per animar les nenes a jugar, però no sé si les he vist en gimnàstica rítmica o patinatge per encoratjar els nois. No és una única cosa que es pugui fer. La professionalització d’equips com el Barça femení i la seva presència als mitjans segur que també són claus, però encara hi ha arrelades moltes creences i mites sobre l’esport masculí i femení. Una idea seria apostar per l’esport mixt, perquè si no sempre estem traient la diferència de físic entre uns i altres. Hi ha esports com el corfbol que ja van néixer mixtos i segurament buscar que hi hagi igualtat en el futbol sense canviar-lo és una incongruència.

És un món de massa clixés, el de l’esport?
És evident. Només has de veure que nosaltres a Ciències de l’Activitat Física i l’Esport tenim un 80% de nois i un 20% de noies i en l’àmbit de rendiment no en tenim cap. Veure preparadores físiques, coordinadores i dones en totes les esferes del Barça, per exemple, a banda de les jugadores, seria molt interessant. Convé veure dones que decideixen en el món de l’esport de primer nivell i no parlo de presidentes sinó de coneixement.

Des de la UVic-UCC van alertar a través d’un estudi d’una altra problemàtica que són les conductes de violència de gènere en l’esport juvenil. Com s’ha d’abordar?
Hem de començar per pensar que la feina d’un cos tècnic que treballa amb infants i adolescents va més enllà de fer l’explicació tècnica, tàctica i física. L’esport és un vehicle però no un fi. Si el fi és una educació més saludable, holística i basada en valors hauria d’haver-hi un canvi de mentalitat a l’hora de contractar entrenadors i escollir-los pel seu bon tracte amb els infants i no per si són més bons o menys. La identitat seva en el món de l’esport és com a educadors.

La setmana passada també van presentar els resultats d’una recerca que vostè ha coordinat a l’Estat espanyol amb la col·laboració d’Eva Cirera, també de la UVic-UCC, en el marc del projecte europeu CASES, i aquests diuen que el 81% d’homes i el 75% de dones han patit almenys una experiència de violència interpersonal dins l’esport quan eren infants o adolescents. Els ha sorprès que la prevalença sigui més gran en els nens que en les nenes?
Sí que ens ha sorprès que sigui estadísticament significatiu. És a dir que si ets un noi i fas esport en un club tens més possibilitats de patir violència que una noia. Tot i així, ja era una cosa que ens arribava perquè és un tema molt tabú. Jo treballo molt en temes de violències sexuals des de fa deu anys i veiem que els nois ho amaguen més perquè que un home heterosexual vulgui abusar d’una nena de 14 anys “s’entén” a l’entorn pel tema orgànic i el tema sexual de la libido. Però si ho canvies i t’adones que és un abús de poder és independent la víctima que tinguis davant. És la teoria de l’oportunitat i es tracta de si tinc persones vulnerables davant i puc abusar físicament, psicològicament o sexualment d’ells ho faig. Els primers estudis a l’esport es feien des del feminisme i no des de la infància i per això potser sorprèn.

Com s’actua contra això?
S’hauria de crear una piràmide de formacions, de responsables de protecció de la infància professionalitzats amb la implicació de federacions, els consells comarcals i la Secretaria General de l’Esport perquè un club sol no ho farà i si ho fa no servirà de gaire si no hi ha canvi de cultura real. S’han de crear mecanismes, que ja és el que diu la llei, però no s’ha fet pressupost per desplegar-la.

Actualment ja no es parla tant d’abús i assetjament a l’esport com de violència interpersonal contra menors a l’esport. Per què?
Per detallar-ho més. Parlem de violències com a paraigua perquè ho són totes i perquè veiem que hi ha un coincidència entre la negligència, la violència física, la psicològica i la sexual.

L’any 2019 des de la UVic-UCC també van publicar “La violència sexual a l’esport – Guia per a persones adultes: (Re)conèixer, parlar i actuar”, una actualització d’un document que havia elaborat el Consell Català de l’Esport el 2005 i que pretén ser una eina per preveure, detectar i posar solució a la violència sexual en l’àmbit esportiu. Quin recorregut ha tingut?
S’ha fet servir en formacions com a suport pedagògic perquè la idea sempre és prevenir, però amb la nova llei orgànica de protecció integral a la infància i l’adolescència davant la violència en algun moment també haurem de decidir-nos a actuar.

Es va tard en la lluita contra la violència en el món de l’esport?
Molt. Sí que hi ha una mica d’evolució perquè abans es negava i ara es fan esforços en prevenció, però no hi ha canvis molt importants.

Què ha fallat?
Fem prevenció però portem malament la detecció i l’actuació. Hi ha casos a tot arreu. Si no ho detectes és problema teu. A l’hora d’escollir un club és millor anar a un que ha fet públic un cas perquè vol dir que té mecanismes de detecció i abordatge. No és un tema tabú per parlar en formacions però sí que ho és quan passa en el nostre club. No s’encoratja els esportistes que s’hi troben a dir-ho. Quan planeges protocols has de partir de la base que ja està passant i no que algun dia pot passar.

Hi ha bona predisposició als clubs esportius per implantar protocols més enllà de tenir-los?
Tot va lligat a creure’s que volem detectar casos. El problema és que en general no volem que ens esquitxin perquè hi ha qui creu que fa mal a l’esport. Els detectem molt tard i després ja han prescrit.