A Bagà, Marta Molist no només va aconseguir guanyar l’Ultra Pirineu. Creuant en primera posició la meta, l’atleta de Folgueroles completava alguna cosa més que 100 quilòmetres i 6.600 metres de desnivell.
“La victòria és impressionant, però tenint en compte d’on veníem encara més”, apunta el seu entrenador, Rafa Flores. I és que sis mesos enrere, “estàvem sota zero”, recorda Marc Codina, fisioterapeuta de l’osonenca.
Les molèsties al genoll dret, “fruit d’una lesió anterior”, la van fer parar, “i des d’un punt de vista mèdic” se li va comentar que també tenint en compte la variable de l’edat –41 anys–, córrer “li seria complicat”, sobretot si volia fer ultradistància i tenir rendiment.
Des de l’entorn més proper, la seva parella, Noel Limoso, reconeix que la informació “la va deixar tocada”. Flores i Codina coincideixen que hi va haver un temps de dol, i en un primer moment “vam optar per deixar-la tranquil·la”.
Després de “plorar una mica entre tots” –diu Codina–, l’opció escollida va ser intentar-se recuperar. En l’àmbit competitiu, entrenador i atleta van acordar “eliminar el calendari de competicions”, amb l’objectiu de “no generar angoixa per arribar a una cursa concreta”.
Flores recorda que li va deixar clar que si no es podia córrer aquest 2023, “ja ho faríem el 2024”, però que la prioritat era recuperar les bones sensacions.
Una recuperació que Codina va tenir clar que passava per fer una bona feina “de reforç muscular”, però sobretot des de la “psiconeuroimmunologia”, amb l’objectiu de “fer creure al genoll que podia funcionar bé”.
I és que tal com ressalta Codina, el punt de vista físic “és molt important”, però la part emocional “és clau”. Amb el treball de fisioteràpia engegat, “vam començar a fer passos endavant amb els entrenaments”, explica l’entrenador.
Amb aquest escenari, Molist es va marcar anar a córrer al trail de Molieres, a Vielha, al juliol. A l’acabar, recorda Flores, Molist li va comentar que no havia tingut dolor, “per tant anàvem bé”. Així doncs, tot seguit va arribar el campionat del Canigó a l’agost i la cursa de Canfranc, a l’Aragó, a principis de setembre.
Com que van anar bé, “vam decidir tirar-nos de cap a l’Ultra Pirineu”.
El dia de la competició, Limoso va ser l’encarregat de portar Molist a la línia de sortida de Bagà. “Mai diu com es troba abans d’una cursa, perquè és molt prudent”, comenta la seva parella, tot afegint que per la concentració prèvia “ja veia que estava molt forta i concentrada”.
Precisament la concentració és un dels valors que ressalta el seu entrenador, i sobre això van parlar durant molta estona per telèfon la nit anterior: “Vam esvair dubtes, i vaig intentar que cregués molt en ella mateixa”, rememora el preparador.
Des del vessant físic, Codina també reconeix que en la prèvia de l’Ultra Pirineu tenia certa expectació “per com li respondria el genoll”.
Amb les atletes en competició, Limoso va viure de ben a prop la cursa fent dos dels avituallaments del recorregut.
Al punt de suport del Serrat de les Espases, encara amb molts quilòmetres per endavant, Ragna Debats va passar en primera posició, i a cinc minuts van arribar un grup on hi havia Molist i Núria Picas. “No vam parlar gaire”, explica Limoso, tot afegint que es va limitar a fer “el que havíem preparat”, fent referència al canvi d’ampolles i subministrament d’alimentació.
Molt més intens va ser el pas per l’últim avituallament que permetia ajuda externa, com és el de Lluís Estasen. “Ens arribava que anava primera, però fins que no va arribar no ho vam poder confirmar”, diu la seva parella.
Tot i la felicitat de veure-la al capdavant, Limoso recorda com a anècdota que al passar “feia mala cara i va dir que li feia mal l’estómac”, unes molèsties que no li van impedir resistir fins al final.
Amb la victòria, Flores reconeix que veure-la entrar a la plaça porxada de Bagà “va ser un gran regal”, després d’un sis mesos “molt foscos, i on va sobrevolar la idea de deixar-ho estar”. Pel que fa a Codina, expressa la satisfacció per haver col·laborat a assolir “un nou objectiu d’elit”.
L’Ultra Pirineu és un nou èxit en la carrera d’una atleta silenciosa, però brillant. En el seu palmarès hi destaquen campionats d’Espanya de la modalitat, un bronze mundial o la victòria en la mítica CCC –100 quilòmetres– del trail del Mont Blanc. “Té una qualitat brutal per l’esport, i sobretot per la llarga distància”, destaca l’entrenador Flores.
I és que des del seu punt de vista, “quan s’ho creu, no s’angoixa i corre concentrada”, és una corredora “de primeríssim nivell”.
L’entorn coincideix que “el coratge, la constància i el treball”, afegit a la qualitat innata, han estat els ingredients perquè Marta Molist hagi renascut en sis mesos fins a guanyar l’Ultra Pirineu.
