La temporada esportiva 2022-2023 ha començat amb un canvi a la presidència del Martinelia Club Patí Manlleu. Santi Rosquellas, que ja estava a la junta directiva, agafa el relleu de Santi Gurt.
Què l’ha fet decidir a posar-se al capdavant del Club Patí Manlleu?
Que no hi havia ningú més. Feia dos anys que en parlàvem perquè l’antic president, Santi Gurt, ja no exercia, però cap de nosaltres volia. Al final s’ha de fer i ho entomo un parell d’anys i després m’agafarà el relleu Albert Costa. La meva intenció no és ser-hi cinc anys. Els clubs els formem els pares i els meus fills ara tenen 10 i 13 anys. Ves a saber on serem d’aquí a dos o tres anys.
I té alguna altra relació amb el club més enllà d’aquesta faceta de pare?
Jo no he jugat mai a hoquei. Només una vegada em vaig posar uns patins a Sant Hipòlit per fer un partit amistós, però sempre he jugat a futbol aquí a Manlleu i a altres clubs de la comarca. L’esport m’agrada molt. Sí que tinc molta relació amb l’hoquei perquè un dels meus tiets era Joan Pous, que va ser coordinador del Voltregà, i un altre Josep Torras, que va estar tota la vida al Patí Vic. Van ser ells els que em van animar a apuntar-hi la meva filla i s’ha donat el cas que li va agradar i ha continuat.
No començar de zero fa que conegui bé l’entitat. En quin estat de salut es troba?
L’hem tret de l’UCI i està a planta. Requereix molts esforços humans i econòmics mantenir la part formativa i dos equips a dalt, tant el masculí com el femení. Constantment hem d’anar a buscar recursos perquè cada vegada se’n troben menys. Hem millorat el que hi havia perquè pitjor no podia estar i ara intentarem que surti de planta. Això, però, serà només possible amb una bombona d’oxigen que ens duri tres o quatre anys.
Quina és la massa social del Manlleu?
Molt poca. Estem entre 150 i 200 socis. Som bàsicament els pares i alguns exjugadors, però és poc. Aquest és el problema més gran que té aquest club. Sort en tenim de l’ajuda dels nostres col·laboradors, del principal que és Martinelia, del grup Aquarius, i d’un altre grup més petit on hi ha Dorseran, Animal Sapiens, Piccolo Biondo, Embotits Solà, Albet, Gemting, Benito Urban, Arenes i Graves Castellot, Desig i Solopatin, sense oblidar l’Ajuntament, amb qui hem d’anar sempre de la mà.
I de jugadors, quants en tenen actualment?
Aquest any tenim algun equip menys. Són 28, set dels quals íntegrament femenins, alguns de mixtos i la resta masculins. N’havíem arribat a tenir 31, però alguns eren molt curts.
El primer equip femení, que porta una Lliga i dues Copes de la Reina consecutives, ha de continuar sent la referència dels èxits a l’entitat?
Sí, ha de ser així i si podem potenciar-les més. És un bloc estable i ha de continuar sent així. També volem impulsar més tota la part femenina.
Aquests èxits del femení i tenir diverses de les jugadores del primer equip fent d’entrenadores ja els han fet créixer en equips de base en els últims anys.
Sí, ja tenim un equip a cada categoria però l’any que ve potser en podrem fer dos, cosa que no havíem aconseguit fins ara. La idea és que vagin creixent i arribin a jugar a OK Lliga, com estem fent amb els equips masculins. Per mi el líder i el club que ja està doblant és el Palau, però el Voltregà també està fent la feina i el Vic s’està posant les piles.
El masculí no es va poder mantenir a l’OK Lliga. Com es va viure?
Tots teníem clar que era molt complicat amb l’experiència que tenien molts dels nostres jugadors. La mitjana d’edat era de 21 anys i feien un hoquei molt atrevit i molt bo, però faltava experiència. A més a més, ens enfrontàvem a clubs on cobraven diners i aquí no es cobrava o només els que ajudaven el club en altres tasques. Teníem molt clar que si ens salvàvem seria un gran mèrit. Tot i així, vam estar a punt perquè hi va haver dos o tres partits clau que vam perdre.
És una prioritat que torni a la màxima categoria?
Ara estem a Plata i continuarem amb la nostra filosofia. Si podem pujar un altre cop ho intentarem. La prioritat és treure jugadors, som un club formador i en els últims set o vuit anys hem arribat a Campionats de Catalunya de totes les categories. De fet, som el que hem arribat a més campionats entre masculí i femení. Volem formar entrenadors i que continuï sent així. Això sabem que és molt bonic de dir però després costa perquè depèn de les fornades, se t’emporten nanos i a nosaltres no ens agrada gaire anar a buscar-ne a fora.
No tenir-lo a l’OK Lliga va provocar a finals de la temporada passada una diàspora dels jugadors a altres equips fins al punt de no continuar-ne cap.
És un handicap que té el club. En som conscients i ens agradaria solucionar-ho, però som un club molt jove, que fa molt poc que està a dalt. En els últims deu anys hem crescut molt gràcies a una sèrie de jugadors i pares que van fer molta feina. Sap molt greu que marxin però som conscients que amb 22 anys tenen ganes de viure experiències fora. Que d’aquí quatre o cinc anys algun tornarà i ens pot ajudar a tornar a OK Lliga? Segur que serà així. Sabem que ens tornaran perquè són molt del Manlleu però fins llavors hem d’anar formant i tenir equips joves.
Quin ha estat o és el secret per formar tants jugadors bons?
D’entrada, que ja siguin bons de base, i això ha fet que els de darrere es volguessin posar les piles per ser com ells. També hi ha hagut bons entrenadors que han ensenyat als altres, i un altre aspecte és que aquí s’entrena molt fort. És cert, però, que va a fornades i ara tenim un forat de tres o quatre anys.
En una comarca amb dos clubs amb llarga tradició com el Vic i el Voltregà, el Manlleu s’ha anat fent un lloc amb els anys. Es fan la competència o hi ha espai per a tothom?
Ens fem la competència. Jo tinc molt bona relació amb Miquel Torras, del Vic, que és el meu cosí, i amb la Motxa i David Soy, del Voltregà, però després hi ha inevitablement aquesta rivalitat. Empipa a tothom que els nens vagin d’un lloc a un altre i nosaltres intentem no fer-ho si no és que tens una necessitat puntual. És complicat conviure a la comarca perquè saps que de fora en vindran pocs.
El seu creixement ha comportat que en les últimes temporades patissin un problema de manca d’espais per entrenar al pavelló. Com estan actualment?
Fatal. Hem de fer entrenaments curts justament per això. En un Manlleu de 20.000 habitants tenim una pista i mitja per a l’hoquei i la secció de patinatge, que també creix. És el gran problema que tenim a Manlleu. Anteriorment havíem tingut una nau i ara tenim la carpa aquí al costat. Tant de bo algun dia puguem tenir un altre pavelló, no només per nosaltres, sinó també pel bàsquet i el futbol sala, que també es queixen. Crec, però, que marxaré de president i no el tindrem.
Quina serà la principal prioritat de la nova junta?
Del que tenim més ganes, tot i que és complicat amb els socis que tenim, és d’omplir les grades del pavelló. Volem que vingui el jovent a veure hoquei igual que van al futbol. Necessitem caliu i fer créixer la massa social és el principal objectiu que ens marquem i també estem treballant un projecte d’igualtat, que ja presentarem.
