Encara no he entès massa el perquè des de petits ens ensenyen a sobreposar-nos als entrebancs i no ens preparen humanament pels èxits.

Aquesta setmana m’he trobat amb uns bons amics que feia temps que no veia. En qüestió de deu minuts ens hem posat al dia de les respectives feines i activitats dels fills. Evidentment, el nostre, d’activitat esportiva poca. En canvi, els seus, ja una mica més crescuts, estan molt actius, cosa que m’ha alegrat. M’agrada veure com la canalla té aficions i, com a gran amant de l’esport que soc, si les aficions són esportives encara m’omple més.

Un dels seus fills ja ha participat en alguna competició i, a més a més, s’hi ha estrenat amb un podi. Es veu que els pares ja s’han encarregat de fer-li entendre que allò ha estat aquella vegada i que no es repetirà. Cal transmetre un missatge tan negatiu als nens? És per protegir-los de futurs possibles fracassos? És cert, i en soc una ferma defensora, que molt abans de competir i tenir èxits o fracassos esportius, cal que els més joves aprenguin molts altres valors de l’esport: compromís, esforç, disciplina, companyonia, constància… entre moltíssims d’altres que, de ben segur, es converteixin o no en grans esportistes el dia de demà, aquest aprenentatge ja els haurà servit.

De totes formes, i més enllà de premiar-los després d’un èxit o de castigar-los després d’un fracàs, val la pena que els reforcem positivament l’esforç i per aquí passa ensenyar-los a guanyar ja que, ens agradi o no, a l’esport com a la vida hi ha moments on es guanya i altres en què es perd i sovint ens costa més gestionar quan triomfem. Encara no he entès massa el perquè des de petits ens ensenyen a sobreposar-nos als entrebancs i no ens preparen humanament pels èxits.