Sense pràcticament ni temps per descansar, Gabriel Marcelli arrenca aquest cap de setmana a Andorra el Mundial de X-Trial després de proclamar-se per primer cop campió d’Espanya el cap de setmana passat a Galícia.
Va comentar que feia temps que se sentia preparat per guanyar, però a última hora sempre fallava alguna cosa. Què era?
Em faltava constància i regularitat a les curses. Fins ara podia fer 20, 22 zones molt bé, però sempre n’hi havia una o dues en què fallava i això em feia perdre. Aquest any, en canvi, he comès molt pocs errors. Ha estat la gran diferència.
Vol dir que, a més de tècnica, hi ha una part mental important, en el trial?
Sí. I ho he treballat. Durant un temps vaig tenir un psicòleg esportiu. És fonamental saber gestionar la pressió i els nervis, perquè al final tot es decideix en sectors molt concrets de pocs minuts o fins i tot segons. Si veus que el teu rival ho fa bé, et poses més pressió. Per això cal tenir el cap ben moblat. Hi ha pilots que són “campions del món d’entrenament”, però a les curses no aconsegueixen rendir. A mi em passava una mica això.
Viu ara mateix el millor moment de la seva carrera?
Crec que sí. Em trobo molt bé sobre la moto i dins l’equip. Porto dues temporades sense lesions greus, i això dona confiança. Estic en el meu millor moment de nivell, regularitat i constància. Ho estic demostrant tant al Mundial com al nacional: he guanyat les últimes quatre curses del nacional i també la meva primera al Mundial outdoor.
Pressió afegida, doncs.
Sí, i ja m’agrada. El meu equip em dona totes les facilitats, però també exigeix molt. I jo mateix em poso pressió, perquè soc competitiu i perfeccionista. Ara ja no em conformo amb un podi: quan guanyes una cursa, vols repetir. Un tercer lloc al Mundial ja em sembla poca cosa. El llistó s’apuja.
És diferent competir amb Toni Bou o sense Toni Bou?
Molt. En Toni és una llegenda i una superestrella. Però noto que estic cada cop més a prop i això em motiva. Al Campionat d’Espanya ell ja no hi participa i jo soc el pilot número u de l’equip. Això em dona un punt extra de lideratge i confiança. Crec que m’ajuda. Ser un nou Toni Bou és impossible, però m’il·lusiona la idea de poder agafar-ne el relleu.
És aquest, l’objectiu?
Espero que sí. Honda confia en mi i he renovat fins al 2027 amb aquesta idea. En Toni és irrepetible, però el dia que passi el relleu espero ser jo qui continuï guanyant mundials. El suport de l’equip és clau, sempre em fan avançar.
Són molt diferents, tècnicament, el Campionat d’Espanya i el Mundial?
Les zones tenen un nivell similar, però al Mundial hi ha més controls horaris i menys temps per fer cada zona: un minut, en lloc d’un minut i vint. Això fa que sigui més exigent.
Quin és el llistó per a la temporada que comença?
Encara no m’he plantejat grans objectius. El primer és guanyar curses de l’X-Trial. Encara no n’he guanyat cap al Mundial indoor i vull aconseguir-ho aquest any. El campionat sencer és difícil, perquè Toni Bou té un nivell altíssim, però crec que ja tinc nivell suficient per guanyar curses. I això motiva molt.
Hi ha hagut un creixement molt important, com a esportista, des que va arribar a Ripoll el 2017, per entrenar al centre de tecnificació. Com valora aquell pas?
Per mi va ser molt important, un pas gegantí. De fet potser el més gran de la meva vida. Jo vivia a Galícia amb la família, i fer el salt a Catalunya va ser clau. Al principi vaig estar dos anys a Ripoll. Allà va poder-me incorporar a una escola de gran rendiment, el centre de tecnificació, una mena de CAR pensat per a esportistes de la bicicleta i del món del trial. Va ser fonamental en la meva formació com a pilot.
En què el va ajudar per ser el que és ara?
Per mi va ser vital perquè, a part de canviar d’aires i de llocs d’entrenament i conèixer gent nova, podia entrenar diàriament. Feia uns quatre dies de moto a la setmana i, a més, gimnàs a les tardes, combinant-ho amb els estudis. Aquell any vaig notar que feia un salt enorme. El 2016 havia acabat el Mundial en tretzena o catorzena posició, i l’any següent, després de venir a viure aquí, vaig passar a ser subcampió del món. Ens vam jugar el lideratge del Mundial a l’última cursa. És a dir, vaig recuperar unes 11 o 12 posicions en només un any. És moltíssim, una autèntica animalada. En pocs mesos el canvi va ser abismal i vaig adonar-me que, si vols millorar i arribar al més alt en el món del trial, has d’estar aquí, a Catalunya. Per això m’hi vaig quedar a viure.
I de Ripoll a Seva.
Exacte, sí. Vaig passar encara un any més a Ripoll, després vaig anar a Vic —on vaig viure amb la mare quan tenia uns 18 o 19 anys— i més tard em vaig instal·lar a Seva, on he estat des d’aleshores. I em sento molt a gust vivint aquí.
