Arribar als 40 metres de profunditat i aguantar un minut i 40 segons sense respirar per assolir-ho. Aquesta és la marca que al vigatà Sergi Mendo li va permetre guanyar el Campionat de Catalunya d’apnea amb pes constant i aletes.
Més enllà del triomf en la competició, a la qual es va presentar “perquè es feia al club on entreno a l’Estartit”, Mendo posa en valor les sensacions que s’experimenten a sota l’aigua. “Fent apnea acceptes que t’estàs ofegant i ho has de saber gestionar.”
I és que portar el cos al límit en l’absència d’oxigen i resistint la pressió de l’aigua comporta una tècnica molt depurada. “És un esport molt segur, però ho has de fer amb un bon assessorament”, comenta. En el seu cas, la primera referència de l’apnea va ser a Hondures, “on m’estava traient una llicència de submarinisme”.
Amant dels esports de risc i de l’adrenalina, poc després va coincidir que un amic li va proposar de provar-ho, “ja que a l’Estartit, on estiuejo, se’n feia un curs”. Així doncs, al club la Caretta i amb tota una institució del món de l’apnea com la quatre vegades campiona d’Espanya Isabel Sánchez-Aran va fer la seva primera immersió.
“A poc a poc connectes amb l’aigua, i vas progressant”, comenta. Tot i el repte d’anar a les profunditats, Mendo es queda “amb tot el procés abans de la baixada”. Des de la visualització del què farà “fins al viatge mentre surt el sol”, la comprovació de l’estat del mar “o el fet de conèixer gent nova o conversar amb els amics del club”. I després de l’escalfament, comença tot un procés i transformació del cos desconegut per al gran públic.
A partir dels 18 metres de profunditat, “el cos ja no vol flotar, sinó que cau avall”, i en aquest moment entra en joc la hidrodinàmica: “En l’apnea com menys esforç fas, més aconseguiràs”, diu Mendo en el sentit de la importància d’estar relaxat i no fer moviments bruscos, “que a molta profunditat podrien provocar lesions importants”.
De fet, un altre moment clau es produeix superats els 25 metres de fondària. “La pressió ja no et deixa treure més aire dels pulmons”, apunta, i el que cal fer és “una bossa d’oxigen a la boca”, que anirà servint per compensar la pressió de les orelles mentre continua la baixada. Per últim, el que es coneix com a reflex d’immersió mamífer “provoca que la glotis se’t vulgui obrir”, i cal treballar la tècnica “per mantenir-la tancada”.
I després de l’esforç de la baixada, cal pujar: “És la part més complicada”, reconeix, ja que a banda que “no et queda res d’oxigen”, has de sortir a la superfície a una velocitat constant per evitar que el cos generi massa diòxid de carboni, i patir el que es coneix com a blackout. Tot pujant, “el diafragma clava cops perquè vol respirar”, una altra reacció que “cal conèixer per saber gestionar”.
Control de la situació i coneixement del propi cos, dues característiques imprescindibles per fer apnea, i que transportades a la vida diària també permeten afrontar escenaris complicats. Mendo fa apnea al mar –l’indoor o en piscina no li agrada–, “més per les sensacions que m’aporta que per la competició”, i a l’espera de decidir si tornarà al Campionat de Catalunya aquest any sí que es marca un petit repte de cara a la propera temporada d’estiu. “El meu límit és als 48 metres i mig de profunditat. M’agradaria arribar als 50.”
