L’any passat va cedir la victòria en la categoria T4 al Dakar al seu cap de files, Austin Jones, seguint ordres d’equip, i enguany una avaria el va apartar del podi. El pilot d’Olost resident a Manlleu Gerard Farrés va ser cinquè i ha tornat a ser el millor classificat dels cinc osonencs participants.
Se li resisteix la victòria però hi ha un aspecte en el qual ja fa temps que és campió: té l’estima de la gent. La nota?
Sí, i és bonic. La gent segueix molt el Dakar a través d’un pare, una mare o un fill aficionat. Tota la família està allà perquè es pot veure per molts llocs i crec que també hi ajuda que som propers. Quan ara arribes a Manlleu o a l’aeroport i la gent et diu que l’has fet gaudir malgrat com ha anat, un se sent orgullós d’això.
També és molt estimat al Dakar i això es veu en etapes on té problemes i diversos companys es paren a ajudar-lo.
El dia que vam bolcar es van parar el Chaleco i en Zille i és bonic perquè és una competició però ells van decidir parar. Després es van clavar els seus cotxes i vam perdre tots molt temps, però al final són situacions que es retornen i jo també els he ajudat a ells. Tot i així, he de dir que no ho fem per això sinó per la companyonia que hi ha i que és la part positiva de la carrera.
Al Dakar s’hi aprèn sobretot a gestionar emocions?
Molt, i després això et serveix per a la vida personal. És una carrera en què en molt pocs dies et passa tot el que et pot passar en una vida: injustícies, coses maques i d’altres no tant i t’has d’anar superant. Si una cosa he après és que s’ha de superar amb una actitud positiva.
L’any passat quan va cedir la victòria al seu company d’equip deia que havia plorat molt. Hi ha tornat aquest any veient que s’escapava de nou l’anhelat triomf?
Aquest any no he plorat per fora, és a dir no m’han caigut les llàgrimes, però he plorat més per dins. Amb en Diego [Ortega, el copilot] comentàvem que potser se’ns havien acabat les llàgrimes. Quan tens un problema mecànic que no és culpa teva, i segurament tampoc del mecànic, t’adones que encara que se’n vagi tot enlaire no és el moment de decaure i intentem ser agraïts i enganyar la ment perquè si no es faria molt dur i no podries anar donant gas a totes les etapes que queden.
Vostè ha corregut el Dakar a l’Àfrica, l’Amèrica del Sud i l’Aràbia Saudita. Com ha vist l’evolució de la prova?
Va molt lligada a cada país i les seves cultures. A l’Àfrica va estar marcada per la seva gent, persones que no tenen res i ho donen tot, i a qui la carrera ajudava. A Sud-amèria també va ser així i la gent formava part de la carrera i ens ajudava. A l’Aràbia s’ha perdut aquest contacte però també crec que ajudem a fer un canvi positiu. En l’àmbit competitiu és igual on sigui, tot i que sí que s’ha tornat a l’aventura i s’ha vist amb els abandonaments i les avaries que hi ha hagut.
Enguany semblava que l’Empty Quarter havia de ser una zona decisiva però no ho ha estat tant, no?
No. La primera setmana va ser molt més decisiva i complicada, amb pedres i passos de rius, i en canvi la sorra va ser molt més fàcil per a vehicles com el nostre.
S’ha parlat força del fet que alguns T4 han competit entre les primeres places amb cotxes que estan molt treballats i on hi ha molta inversió econòmica.
És que els nostres són automàtics, pesen poc i són molt favorables per les dunes a diferència dels cotxes que pesen molt i tenen tracció darrere. Amb zones de tanta duna era gairebé un trial i amb velocitats inferiors a 120km/h, que és el màxim a què podem anar nosaltres, passa això.
Quina valoració fa del cinquè lloc d’aquest any?
És un resultat regular. Un podi hauria estat bo, fins als cinc primers és regular i més enrere seria dolent perquè lluitàvem per la victòria. El dia que ens va passar l’avaria, de fet, estàvem primers ja, però si fem una anàlisi més profunda hem millorat molt tant jo com en Diego. S’ha corregut molt més que l’any passat, els cotxes no es xafen tant i nosaltres també ens anem professionalitzant. El nivell és altíssim. Has d’estar molt concentrat perquè és una categoria molt emocionant i igualada.
L’avaria va ser en una peça del ventilador que té un preu irrisori i fàcil d’arreglar al bivac però va passar a la primera part de l’etapa marató.
De ventilador no en portem de recanvi i el problema va ser que se’ns va acabar l’aigua. Vam posar-hi la nostra del camelback i també vam demanar ajuda fora, però això ens va fer perdre molt temps. Com deia és una categoria molt ajustada, que l’últim dia es van jugar entre Baciuska i Goczal, i quan perds una hora et quedes sense opcions.
Porta 16 participacions i tres podis –un tercer lloc en moto i dos segons llocs en buguis–. Realment només li falta la victòria.
Òbviament, tots volem guanyar i fer podis, però és molt difícil. Competim perquè és una passió innata. La prova és que quan era allà pensava: Què hi fas aquí? Però just s’acaba i ja hi vols tornar l’any següent. L’única cosa és que això té un desgast emocional, físic i familiar i és molt complicat arribar-hi i trobar esponsorització. Mai he estat aquí per diners, sempre ho he fet per ser feliç i donar el màxim, i ara durant els propers dies vull analitzar-me per veure si vull continuar i en cas que la resposta sigui que sí veure si puc. Vull valorar internament i familiarment si això em compensa i després mirarem si en l’àmbit d’equip hi ha un projecte que em faci feliç perquè córrer per córrer, és a dir només per diners, no ho faré.
L’any passat només d’acabar per haver complert les ordres d’equip ja tenia confirmada la participació d’aquest any. Ara també li han ofert continuar?
L’equip ha estat molt content amb el que hem fet i també per com som com a persones i el compromís que tenim perquè els últims dies hem tornat a fer feina d’equip. Sí que han sortit coses, però em vull analitzar a mi mateix i veure si hi ha les ganes. Jo espero que sí, perquè és el nostre món però tot just hem acabat i ara hem de pensar les coses bé i decidir.
Un dels aspectes més complicats de gestionar és que es preparen tot l’any per al Dakar i que es posen a prova durant només 15 dies?
Exacte, i fins i tot m’he plantejat parar un any. Per sort vinc de l’anterior que no vaig guanyar però a títol personal vaig estar molt feliç. Aquest, en canvi, no ho he estat tant pel resultat i arribes més decebut. He de trobar la manera de tenir més carreres i entrenaments perquè res falli i ho pugui preparar amb més condicions i no jugar-nos-ho en pocs dies.
En aquest context, el salt als cotxes és possible?
Si una cosa estem fent bé és liderar. Recordo quan estava a Gas Gas cremant motos i de cop arriba Himoinsa, un equip privat sense molts diners però que em va donar l’oportunitat. Faltaria aquest Himoinsa dels cotxes, l’únic és que potser seria fent de motxiller, que és una cosa que ja vaig fer i em va permetre escalar. Potser és l’única manera però per mi, repeteixo, això no va lligat a guanyar-me la vida i necessito altres coses que m’aportin felicitat. Per això he de valorar si és el que vull, perquè la vida passa molt ràpid i ja tinc quaranta i escaig anys i molts projectes. El que no vull fer a la vida és perdre el temps. És un tema de sentir-se realitzat. Soc molt competitiu i necessito un projecte per fer alguna cosa ben feta. No soc el millor del món, però m’agrada tenir les eines per intentar-ho.
