Una de les imatges que s’han fet més virals dels Jocs Olímpics de París, que vol dir desenes de milions de visualitzacions a les xarxes socials, és la del turc Yusuf Dikeç, que es va proclamar subcampió olímpic a la final mixta de tir amb pistola d’aire comprimit a 10 metres.
Sobretot per la indumentària –sense cap complement, com serien ulleres o protectors auditius; qualsevol hauria dit que tornava de comprar el pa– i amb la mà esquerra a la butxaca.
“Però en el fons, el que hi ha en tota aquesta seqüència és una concentració brutal; segur que fins i tot la mà a la butxaca contribueix al seu equilibri en el moment de disparar”, diu Joaquim Berrocal. És el secretari del Club de Tir Esportiu d’Osona, que aquests dies arrenca un nou curs posant en marxa els seus propis equips de competició i unes instal·lacions “obertes a tothom, perquè ens vingui a conèixer i sàpiga qui som i què fem”, apunta el president del club, Joan Pou.
Amb els seus 500 socis, el Club de Tir Esportiu d’Osona, situat a la carretera de Vic a Manlleu, presumeix de ser considerat “un referent” no només per l’amplitud i versatilitat de les seves instal·lacions, amb cinc parcel·les adaptades a les diferents modalitats de tir, sinó per l’alt nivell dels seus equips a competició.
“Tant a campionats de Catalunya com d’Espanya som dels que hi enviem més representants”, diu Pou, “i sempre se’ns veu arribar”. Tot i que la part esportiva és central en l’activitat del club, les seves instal·lacions també s’obren regularment, i de manera restringida, als cossos de seguretat.
O també, per exemple, a caçadors que volen testar una nova arma que han acabat de comprar. “En una sessió de tir a les nostres instal·lacions poden disparar més trets del que faran a bosc durant tot un any”, diu Berrocal. I d’agents de seguretat o policies locals “ens en venen de dins i fora de la comarca”.
Un cop passada l’entrada a través del petit bar-restaurant del club, un passadís dona accés directe –controlat, com totes les instal·lacions– a la galeria de tir. Per les parets es pot veure una llarga estesa de diplomes i trofeus acumulats pel club en els seus 42 anys d’història, que des de la seva creació no s’ha mogut de lloc.
I al fons, una bandera que Pou assenyala i reivindica de seguida: l’olímpica. “Som esport, i som olímpics”, diu, conscient quan des de la junta parlen d’obrir més el club a la societat vol dir trencar la imatge i el tabú que, en general, es té d’aquestes entitats, associant-les a cercles molt tancats i d’un determinat perfil.
“Res més lluny de la realitat”, diu Berrocal, perquè “jo mateix soc exemple del contrast entre la imatge que en tenia abans d’arribar i el que realment t’hi acabes trobant quan ho coneixes”.
Aquest dimecres al matí, una parella hi feia la primera sessió de tir esportiu amb revòlver. Ell ja l’havia practicat, i ella hi debutava. Un entrenador que tenien al costat els donava les primeres consignes. I al final, l’alumna recollia la seva diana plena de forats, talment com un diploma. “No ha anat gens malament”, deia.
El del jovent és, precisament, un dels col·lectius que ara mateix més s’acosten al tir, especialment en la modalitat de recorregut, “que són circuits que impliquen moviment i diferents proves per anar superant”. En canvi, en el tir de precisió, “si alguna cosa es treballa és la concentració”, apunta Pou. Està estudiat, diu, que treballar la concentració per al tir de precisió “repercuteix, també, en la dimensió personal i el rendiment professional”.
La primera prova, la primera arma
El requisit indispensable per accedir al Club de Tir és ser-ne soci o disposar de llicència federativa. És el club el que facilita l’arma al principiant per iniciar un curs de formació, amb professor assignat, i en què es prepararà per obtenir la llicència F, que s’haurà de renovar cada cinc anys. S’ha de fer una puntuació mínima per superar l’examen, i un cop aconseguit el club deriva l’expedient a la Guàrdia Civil, que és qui acaba concedint la llicència. I amb ella, el permís al titular per aconseguir la seva primera arma.
