Són els homes de moda del futbol català i els seus èxits no passen desapercebuts aquests dies. L’arribada d’un equip de futbol d’un poble com Tona a la Tercera RFEF –sumat als ascensos del Vic Riuprimer a Primera Catalana i els del Folgueroles des de Quarta fins a Segona– ha posat el focus sobre ells, tres amics que comparteixen la passió per l’esport rei. Ricard Farrés (Folgueroles, 1986), Marcel Martí (Sant Julià, 1986) i Marc Francolí (Vic, 1984) han forjat en pocs anys un triplet de garanties que engresca i sap treure el millor dels seus jugadors per acabar formant sempre plantilles guanyadores independentment dels recursos i la categoria.
“Hi dediquem moltes hores però no ens suposa cap esforç perquè ens encanta. Qui més ho pateix són les nostres famílies, perquè anem a entrenar dues hores abans i sortim una hora després”, detalla Martí. Un temps que els dies de partit es multiplica perquè el neguit els fa marxar de casa fins a cinc hores abans i, això, en molts desplaçaments comporta fins i tot que els hagin d’obrir el camp especialment per a ells tres. “Necessitem estar junts –quan no ho estan el grup de WhatsApp treu fum– encara que no parlem només de futbol”, confessa Farrés. Un cop al terreny de joc, Martí s’encarrega de plasmar l’estratègia. Són de rutines fixes i sempre ho fan així. Amb paper i boli. Sense floritures. “És el que ens funciona –tampoc fan sessions de vídeo perquè se centren més en el treball de l’equip que en el rival– i no ho hem canviat en cap categoria”. Així mateix tenen costums que només modifiquen en cas de derrota. “Jo els dies de partit sempre porto les mateixes vambes, mitjons, pantalons, calçotets, samarreta i jaqueta”, detalla Francolí, mentre que Farrés ha de portar les seves ulleres de sol, que ja s’han convertit en un símbol més del grup. “Tinc els ulls delicats i les necessito. Si algun dia me les he deixat al vestidor faig anar algú a buscar-me-les. En tinc unes de vermelles i unes de verdes i si perdem me les canvio, igual que el rellotge”, diu.
Amb les seves manies particulars i tot i que no sempre tenen el mateix punt de vista davant les situacions futbolístiques, són tres peces que necessiten l’una de l’altra. “En Marcel és el més centrat, el que ens aporta pausa perquè en Marc i jo som més temperamentals. En Marc és tot cor i té una cosa especial i és que encaixa molt bé amb tothom i els jugadors se l’aprecien”, comenta Farrés. “Jo i en Marcel en moltes coses ens equivocaríem perquè en Ricard és el que s’acaba apartant i tenint una visió perifèrica”, afegeix. Martí defineix Farrés com a persona “molt transparent, sincera, que transmet passió i que sap captar gent que suma, que és part de l’èxit de tot plegat”, mentre que de Francolí en destaca “el lideratge, que no és una cosa entrenable”. “Tots tenim qualitats –continua– i ens complementem molt bé. La suma de tots tres ens fa molt millors que cada un de nosaltres sol”.
Aquests caràcters i les seves aptituds són els que determinen el rol que porten a terme cadascun. Ricard Farrés és la cara visible, Marc Francolí fa les funcions de director esportiu i Marcel Martí porta el pes dels entrenaments. Sempre amb el suport d’un cos tècnic més ampli “perquè sabem els nostres límits i necessitem gent que ens ajudi”. Jordi Rosés és el delegat; Marc Torra, el fisioterapeuta, i Pol Lloveras, el preparador físic i “els respectem molt”. Entre tots formen una pinya amb una relació que ve de lluny. “Ens coneixem tots de fa anys, sobretot amb en Marcel perquè havíem anat a escola junts però també amb en Marc perquè havíem treballat junts i en Jordi és el meu millor amic”, explica Farrés. El tècnic de Folgueroles ja havia fet tàndem amb Martí entrenant en categories inferiors i després es van retrobar l’últim dels cinc anys que va estar a l’equip del seu poble, mentre que a Francolí el van sumar al projecte l’any després, ara fa quatre anys, quan van anar al Vic Riuprimer, on ell ja feia de segon. Els dos primers van penjar les botes amb 25 anys, a l’adonar-se que gaudien més entrenant que no pas jugant, mentre que el tercer, que és qui acumula una experiència més dilatada com a futbolista arribant a jugar a Segona Divisió amb l’Almeria, no s’havia plantejat mai passar-se a les banquetes. Amb el bagatge particular que acumulen, tots tres coincideixen que arribar a tenir bons jugadors és ja una part important de la feina de la temporada.
Després, “crec que amb el nostre tarannà se senten còmodes. No els cridem mai ni llancem coses. Sí que els fem evident que estem enfadats quan les coses no van bé però els fem reflexionar. Som molt propers i el jugador ho nota”, afirma Farrés, mentre que Francolí creu que també és molt important transmetre’ls fe i “que vegin que cal lluitar fins al minut 90, on hem guanyat molts partits”.
Aficionats i seguidors sobretot del futbol de Tercera, Primera i Segona Catalana per les coneixences que hi tenen més que no pas del de primer nivell asseguren que no cal ser professional “per viure el futbol com una feina”. I així és com entomen el repte de més dificultat fins al moment.
Salten a categoria estatal i ho fan com sempre “amb ambició i ganes”, però també “sense terminis ni límits”. Són conscients que caldrà fer alguns canvis, però la base ja la tenen.
