Després de tota una vida dedicada al Club Atlètic Vic, trobarà a faltar fer d’entrenador?
Evidentment, però continuaré com a espectador. D’aquí a uns anys, si m’hi volen, qui sap si podré tornar. Ara, algun dia aniré a veure els atletes que entrenava en competicions.
Per què va decidir que la seva etapa al club s’havia acabat?
No em van agradar certes decisions de la junta. Em van voler col·locar una persona al gimnàs per als atletes que entrenava jo, però sempre ho havia fet sol a la meva manera. Tampoc es va fer cap reunió per als atletes que pujaven, i perquè no hi hagués mal ambient vaig plegar.
Portava més de 40 anys dirigint atletes, com va començar tot?
Doncs entrenant cadets i, de mica en mica, atletes més grans. Vaig començar fent un curset a Esplugues, tot i que en vaig haver de fer algun més i, més endavant, tres més per formar-me com a entrenador.
A banda d’entrenador, atleta i vicepresident, ha ocupat algun altre càrrec?
Del 2000 al 2015, aproximadament, vaig ser el director tècnic i acompanyava els atletes del club a les competicions que es disputaven arreu del país. M’encarregava de més d’una categoria.
Deu haver entrenat infinitat d’atletes de Vic i la comarca. En té algun record especial?
De fet, alguns dels atletes que vaig començar a entrenar ja tenen prop de 50 anys! Per resultats, Sílvia Riba ha estat una de les millors que he tingut el privilegi d’entrenar: campiona d’Espanya, debutant amb la selecció i competint a nivell. També guardo un record especial per a Maria Rocafiguera, que va assolir un rècord històric com a cadet, o Berta Fontarnau, la primera campiona entrenada per mi.
El comiat va ser fa poc.
Una colla d’atletes actuals i de fa anys em van organitzar un sopar. Molta gent m’ha donat suport, també expresidents.
Amb tants anys com a tècnic, quina era la dinàmica?
Normalment els entrenaments es feien cada dia, especialment els atletes que competien per als campionats d’Espanya. Es practicava de tot: velocitat, tanques, salts, combinades.
Què pensa de les instal·lacions del CA Vic?
Ara tenim una pista a la zona esportiva des del 1986, que va passar de 300 a 400 metres, amb dos gimnasos, un dels quals duu el nom de Josep Maria Vilà.
Vostè que les ha vist de tots colors, com era la vida del club abans?
Estàvem ubicats a les pistes del Torres i Bages, al camp de l’OAR Vic. Fa poc, encara hi havia cendra negra de l’antiga pista. Vaig començar a anar-hi dins el cotxet de la meva mare, el meu pare hi havia estat molts anys i el meu tiet n’era un dels fundadors. No teníem gimnàs i ens havíem de desplaçar al col·legi Sant Miquel, Salarich o la Casa Caritat.
També ha realitzat una gran tasca en l’arxiu fotogràfic i les actualitzacions dels rècords del club.
El meu objectiu era fer un servei al club. A l’arxiu comarcal hi havia unes 3.000 fotos i les vaig recuperar per a un DVD que vaig incloure al llibre del 75è aniversari. També vaig fer més de 6.000 digitalitzacions dels butlletins atlètics que s’havien deixat de fer i actualitzar els rècords repassant resultats a Barcelona, que des del 1984 s’havia deixat de fer.
Per què una vida dedicada a l’atletisme?
Jugava a bàsquet als Maristes, i quan em volien pujar al primer equip vaig dir que jo volia fer atletisme. El decatló era el que m’agradava més. A l’altra banda, els salts, tot i que la meva millor marca va ser com a subcampió Júnior de salt d’alçada.
