Un club intermitent

Xevi Soler

La majoria de dies, Jesús Campà entra a la petita sala que encara té el Club Patí Ribes al pavelló municipal. Ordena estics, neteja patins, arregla la xarxa de les porteries… en general, ho manté tot a punt. A punt per si revifa el club. Un club intermitent, ara aturat des del 2015.

“Nosaltres ja vam agafar un club que feia uns quants anys que estava aturat. Jo hi havia jugat a la dècada dels 80 i l’any 2003 un grup de gent vam decidir tornar-ho a impulsar”. Ho explica Manel Monje, un dels grans impulsors d’aquesta nova etapa del club, sempre treballant a l’ombra menys l’última etapa, en què li va tocar també ser president. “Vam fer un sopar d’exjugadors, i vam dir ‘per què no tornem a jugar?’. Vam començar entrenant un grup de veterans un dia a la setmana, ho van sentir gent de Ripoll i també s’hi van apuntar. Hi havia dies que érem 12 jugadors”. I així va ser com va tornar a renéixer un Club Patí Ribes que es creava oficialment l’any 1975, en una primera època d’esplendor en què van arribar a Primera Catalana i en què eren la referència d’aquest esport a la comarca.

“Després és veritat que l’Hoquei Club Ripoll ha crescut molt i ara és la referència –única– a la comarca, però quan jo jugava hi competíem”. Monje es va tornar a vestir de curt en la nova etapa, l’any 2003. “Hi vaig jugar un parell d’anys, fins que vam veure que calia donar pas als joves”, diu entre somriures.

Campà i Monje recorden amb alegria aquelles dues temporades (2006-07 i 2007-08) en què hi havia cinc equips al club. “Jugava molta canalla, teníem l’escola, prebenjamí, dos alevins i un sènior. A més, als sèniors sempre érem 10 o 12 jugadors. Per aquesta canalla, el moment més important va ser el 2008-09, que vam anar a fer un torneig internacional a Anglaterra… i el vam guanyar”. Amb orgull, Campà treu aquest trofeu d’una vitrina, plena d’altres premis. Segurament és el punt més alt d’aquesta nova etapa, perquè a partir d’aleshores es topen amb més problemes per trobar nens que juguin. “Fins i tot va haver-hi un any que ens vam ajuntar amb els alevins de Ripoll per fer un equip, i la veritat és que va anar molt bé”.

L’any 2015, però, ens vam quedar només amb el sènior. Als equips de base els faltava gent, i vam parlar amb els pares per dir-los si veurien bé que els nanos que volguessin continuar anessin a Ripoll. Amb només un sènior vam veure que era molt difícil mantenir el club, i vam prendre una decisió”. Monje recorda molt bé la situació: “Vaig anar a Ripoll i els vaig dir; tinc tots aquests jugadors, i, si voleu, teniu un equip de Segona Catalana. El que no vull és que els meus jugadors es quedin sense jugar”. Així es tanca una persiana, però no a pany i forrellat. “El club està en stand-by. Si ve algú amb empenta ho vol tirar endavant serem els primers a ajudar-lo”.

“El futbol tira molt”, lamenta Campà, que veu com la majoria de nens a Ribes s’apunten al club de futbol. “Has de pensar que per jugar a futbol només cal una pilota, i no és necessari tenir moltes més habilitats. Per jugar a hoquei has de saber patinar, has de tenir una pista adequada, material adequat…”.
Monje ho explica fredament. “És una època passada, ens ho vam passar molt bé, però ja s’ha acabat. Ara gaudeixo, per exemple, de David Martín, que era un jugador nostre que està al Ripoll de Primera Catalana, i me’n sento molt orgullós”. Com orgullós se sent Campà quan troba la fitxa de Jordi Adroher, actual jugador del Benfica, que va sortir de la base del Club Patí Ribes. Un club intermitent. De moment, tancat.