Quatre dies després de l’accident que l’acabaria deixant fora de la cursa per una deformació de dos mil·límetres de l’arc de seguretat del seu cotxe, Laia Sanz continua digerint la frustració per una situació inèdita en 14 participacions prèvies al Dakar: no poder-lo acabar. Qui en va ser 11 vegades campiona femenina en motos i 15è classificada absoluta en cotxes l’any passat confia que es revisin protocols per donar més possibilitats als corredors.
Sembla impossible que una desviació de dos mil·límetres l’hagi deixat fora del Dakar.
Però és així. La FIA prioritza la seguretat. El que va comptar en aquell moment era que si tornàvem a bolcar i passava alguna cosa greu no volien assumir el risc que fos per culpa d’una reparació deficient. Fa uns anys, quan només hi havia l’organització de l’ASO [la de la mateixa cursa] i no la federació internacional, aquestes coses es permetien. Ara no.
Vostè mateixa ho ha dit: tard o d’hora havia de passar, després de 14 anys acabant sempre el ral·li.
Almenys encara podré dir que he acabat totes les etapes del Dakar que he començat. [Riu] Perquè fins i tot aquella, al límit del temps, la vam aconseguir acabar. Però tot plegat va ser molt dolorós: perquè era el primer dia, perquè semblava que era un any especialment bo per intentar guanyar a la categoria i perquè l’accident no va ser anant al màxim; al contrari. En zona de pols, una pedra que no vam veure del color del terra, i que feia rampa.
És un cas de molt mala sort. Però no es pot girar l’argument per dir que la sort ha estat que no hagués passat mai en 14 anys?
Després ho pensava, sí. Posa encara més en valor allò aconseguit per tots els Dakars que he corregut, i acabat, sense haver viscut una situació així.
Perquè tothom ho entengui, per què Nani Roma continua al Dakar i vostè no?
És senzill. Ell està fora de cursa, però pot continuar perquè el problema que va tenir va ser amb el motor. Si m’hagués passat el mateix, també hauria pogut continuar. Pots canviar el motor, acceptar la penalització i continuar. Però el que no s’accepten són danys en l’estructura. Per seguretat.
Després seu han hagut d’abandonar pel mateix motiu pilots com Carlos Sainz o Sébastien Loeb. Ha d’obrir algun debat, això?
Suposo que sí. Els casos de Sainz i Loeb, amb fabricants importants al darrere, tenen més pes a l’hora de provocar canvis. El nostre equip, Century, és molt més modest, però estic segura que per a l’any que ve s’intentarà trobar una solució, com permetre canviar les barres en casos així. Una bolcada lleu és molt fàcil, al Dakar, especialment a les dunes. I s’ha vist que els cotxes afectats havíem acabat les etapes. Segur que es tindrà en compte i es canviaran coses.
S’ha dit que l’inici del Dakar ha estat especialment dur. Ho comparteix?
És el Dakar, i sempre ha estat una prova exigent. Ha passat, simplement, que aquest any hi ha hagut més abandonaments de grans pilots al principi, però això forma part de l’essència de la cursa. Penso més aviat el contrari. Els últims anys ens havíem acostumat a un Dakar més a l’esprint, molt enfocat a pilots de ral·lis, on es tractava d’anar al màxim tota l’etapa. Ja l’any passat es va introduir un punt més de duresa, i ho vaig agrair molt.
Fins i tot situant l’etapa de 48 hores ja al segon dia?
La nova generació potser no ha viscut el que eren els Dakars d’anys enrere. Recordo edicions a Sud-amèrica en què al segon dia ja pensaves: “Si això continua així no acabarà ningú”. I el Dakar ha de tenir una mica d’això. Hi ha hagut edicions on acabaven només 70 motos, menys de la meitat de les participants. En canvi, els últims anys gairebé tothom aconseguia acabar, i això treia valor a ser finisher del Dakar. Ara torna a ser el que ha de ser: navegació, estratègia, resistència, sobreviure a etapes llargues i cuidar la mecànica.
Tornant a la cursa, i als preparatius, tot havia començat molt bé.
Sí, i per això sap especial-ment greu el que va passar. No només per no poder lluitar per un bon resultat, sinó també perquè no he pogut fer quilòmetres. A la primera etapa, tot i els problemes, vam fer una referència molt bona. I això malgrat no haver pogut provar gens el cotxe, aquest any. L’última vegada que el vam tocar va ser al Dakar passat. Jo tinc poques opcions de rodar durant l’any, i el Dakar és també un gran entrenament, de fet gairebé l’únic, per al següent. Per això marxar el primer dia va ser molt dur.
En el camp personal, esportiu i també econòmic, entenc.
Clar. És un esforç enorme per part meva, dels patrocinadors que ens donen suport, i de tot l’equip. Preparar el Dakar costa molts diners, temps i energia. Em dol perquè els patrocinadors confien en tu, i sents que no els has pogut retornar aquesta confiança. Tot i això, també crec que després de 14 anys acabant el Dakar no he de demostrar res a ningú. Però fa mal. Alhora, això em dona encara més motivació per tornar-hi més forta.
Hi ha solidaritat, entre els companys de cursa?
Sí. Aquesta és una de les coses més especials del Dakar. Quan vam bolcar, Seth Quintero, que anava darrere nostre i acabaria guanyant l’etapa, es va aturar a ajudar-nos. Al Dakar, el primer que arriba quan tens un problema és un altre pilot, sigui amb cotxe o moto. És molt especial perquè, al final, la teva vida pot dependre d’un altre pilot. Aquesta solidaritat és única, i crea un ambient molt maco.
Tothom segueix exactament la mateixa traçada?
Quan es va per pista, pràcticament sí. En zones de desert obert hi pot haver petites variacions. Potser algú passa 500 metres més enllà, però en general tothom va pel mateix lloc. No és com en els Dakars d’abans, on amb pocs waypoints la gent podia estar a 10 quilòmetres de diferència. Ara les rutes són més homogènies.
Ara deu tocar desconnectar. Segueix la cursa?
Sí, però em costa. Em fa ràbia no ser-hi…
Proper objectiu?
Dakar 2026. Cap dubte.
