És dos anys més jove que Aíto García Reneses i, com ell, porta tota una vida vinculat al bàsquet, tot i que des de perspectives diametralment diferents. L’un ha estat el tècnic més llorejat del bàsquet espanyol i aquesta temporada, possiblement l’última, encara ha dirigit el Bàsquet Girona. L’altre ha protagonitzat una carrera molt més anònima, centrada en l’etapa de formació.
En les últimes cinc dècades la majoria de canalla del Club Bàsquet Vic ha passat per les seves mans. Joan Calm (Vic, 1948) rebrà dissabte, a proposta del CB Vic i en el marc de la Festa del Bàsquet Català, la Medalla al Mèrit en la categoria d’Argent.
Enguany fa 60 anys que Calm va començar a trepitjar les pistes de bàsquet. Primer com a jugador, la temporada 1963-64, defensant la samarreta del Vic. Deu anys després penjava les vambes i algú li va proposar de fer d’entrenador. Va acceptar arrufant el nas. “Què podré aportar, jo?”, es va preguntar d’entrada. Es va estrenar amb un equip cadet, el curs 1974-75. Serà la temporada següent, quan es crea l’Escola de Bàsquet del Club Bàsquet Vic, i al costat d’un nom del prestigi de Toni Callao, que inocularà “el cuquet” per entrenar. Un cuquet que encara manté ben viu.
La seva trajectòria ha estat molt centrada a les banquetes dels equips base –amb alguna excepció els primers anys–, tant masculins com femenins. Entre 1979 i 1986 també va ser coordinador de l’Escola de Bàsquet i l’estiu de 1986, seleccionador de l’equip de les Comarques del Ter al Mundialet de Bàsquet.
L’any 2008, coincidint amb la seva prejubilació laboral, decideix deixar de portar equips de competició –que li havien hipotecat tots els caps de setmana fins llavors– i se centra a donar un cop de mà en entrenaments i sessions de tecnificació, una faceta que els últims anys també ha fet extensiva als equips base del Femení Osona.
Calm entrena tal com és. “El bàsquet té un vessant d’explosivitat i els que em coneixen saben que també soc així”, admet. I ho intenta transmetre a la canalla: “Per fer una cosa cal posar-hi intensitat, viure-ho”. La concepció del bàsquet ha canviat molt els últims anys. Sobretot en l’aspecte tàctic i de preparació física. Però la base tècnica és la mateixa. I aquí és on Calm sempre s’ha trobat a gust: “En pocs metres has de resoldre moltes situacions i per fer-ho cal haver treballat tots els detalls”. Abordar tècnica individual és sacrificat, ho sap, “però el qui s’ho creu, millora ràpidament”.
La temporada que ve arribarà als 50 anys com a entrenador, i a l’octubre farà 75 anys. Xifres que, ara mateix, no li fan pensar en una retirada. “Mentre m’agradi, m’hi trobi a gust i m’hi vulguin…”, apunta. En aquest sentit, la medalla que rebrà dissabte esdevé un estímul més: “Vaig quedar parat, no m’ho esperava, i segur que hi ha més gent que s’ho mereix”, deixa anar amb modèstia. I en això, ni l’Aíto potser.
