Wood Street
Diumenge vaig tornar a Liverpool i a Wood Street, un dels meus carrers preferits d’Anglaterra. Ho és des del dia en què a les 5 de la matinada vaig conèixer un cambrer que havia viscut a Manlleu. Era d’origen magrebí, parlava un català impol·lut i havia anat al Municipal a veure el Manlleu de Francesc Cargol. Quan vam coincidir jo portava només tres setmanes al Regne Unit, eren les 5 de la matinada, feia un fred terrible i tot anava malament. Realment pensava que la meva vida era una merda, però estava a Wood Street.
A Wood Street t’hi pots deixar moltes coses, principalment diners. Per això Wood Street et rep amb bancs i caixers, i llavors més caixers i bancs.
A Wood Street, al costat dels bancs i dels caixers, alguna ànima de Déu hi va construir un bar de tequiles per destrossar vides. Wood Street és un “bé, doncs aquí estem”.
A Wood Street t’assalten de cop entre quatre i cinc-centes persones oferint-te plaers i meravelles de diversos establiments. “Vine aquí i t’ho passaràs tan bé que perdràs les claus de casa”. “No, millor aquí que hi deixaràs fàcilment el sou d’un mes”. Llavors, Wood Street és dubte. Wood Street és anar a pixar i no saber si espolsar-te insistentment fins al final o guardar-te l’última gota als calçotets. Wood Street és triar la primera opció i mullar-te la mà.
A Wood Street has de prendre decisions. A Wood Street has fracassat des del punt en què prens una decisió. A Wood Street hi predomina el menjar ràpid. A Wood Street la vida val un durum.
Wood Street és encetar conversació amb el porter d’un pub parlant del partit del Liverpool i que et respongui que li importa ben poc, que ell és de l’Everton. Al final de Wood Street hi ha una església. Suposo que per ensenyar-te que després de tot encara et queda alguna cosa en què creure. A mi m’ho va ensenyar un cambrer que gaudia amb el Manlleu de Cargol.