Després de tres temporades a Bilbao, Xavi Rabaseda s’ha quedat sense equip i entrena a Sabadell, on s’ha instal·lat amb la seva família, a l’espera d’una nova oportunitat.
Amb 36 anys i una trajectòria plena de títols, el jugador del Ripollès no pensa a retirar-se. Es troba bé físicament, manté la motivació i confia que el mercat es torni a moure. Mentrestant, continua preparant-se per estar a punt per quan arribi el moment.
El passat 3 de juny Xavi Rabaseda es va acomiadar del Bilbao, l’equip en què havia jugat els últims tres anys. El club li havia comunicat unes setmanes abans que no comptaven amb ell. Se li acabava el contracte, però en tenia un d’opcional. El club va decidir no executar-lo. Un cop finalitzat el mercat d’estiu, s’entrena a Sabadell, on viu actualment, a l’espera de decidir el seu futur.
S’esperava la decisió del Bilbao?
Són coses que passen. Està clar que no és el que jo desitjava, jo estava molt còmode. Tant jo com la família. Em sentia molt integrat i molt posat en el projecte. Però els equips prenen decisions pel seu bé, per intentar millorar l’equip i en totes les facetes. I ja he canviat d’equip abans i tocarà canviar d’equip una altra vegada.
Ha passat l’estiu, però de moment no té equip. Ha tingut ofertes?
Sí que hi ha hagut alguna oferta, però bé… no m’ha convençut o no m’ha motivat prou o no hem arribat a un acord. De moment començaré aquesta temporada sense equip i segueixo entrenant per estar preparat per si algun equip, ja sigui per confecció de plantilla, lesions, per la situació de l’equip quan comença la lliga, que si va bé o no va bé, quan es torni a moure el mercat, a veure si hi ha la possibilitat d’entrar amb algun equip i així estaré preparat per fer-ho immediatament.
Té 36 anys. Ha pensat a penjar les botes?
Jo em trobo molt bé físicament, crec que encara estic en l’edat òptima per jugar i em veig amb capacitat per fer-ho. Falta que l’altra part, que són els equips, també ho pensin. Aquest any ha sigut complicat perquè la posició en què jugo jo estava ocupada ja amb molts altres equips. Llocs on hauria pogut tenir forat han acabat fitxant altres opcions. I per això en aquest inici de temporada m’he quedat sense equip i esperarem que hi hagi una bona opció durant la temporada.
Té una llarga trajectòria.
Començo al Ripoll amb els amics de l’escola, amb 6-7 anys. Llavors, amb 12-13 fitxo pel Barça, m’instal·lo a la Masia, faig totes les categories inferiors i em cedeixen al Cornellà (2007-2009), que era com el filial o l’equip B, durant tres temporades, i llavors marxo cedit a Fuenlabrada (2010-11). Després tornem al Barça, on estic dues temporades i on no tinc gaire protagonisme. Hi havia jugadors de talla mundial molt bons per davant meu. Llavors, soc jove, vull jugar, i arribem a un acord per poder marxar. Me’n vaig a l’Estudiantes, on estic dues temporades, jugo molt bé i fitxo pel Gran Canària, on passo cinc anys inoblidables jugant molt bé a bàsquet, guanyant títols i amb un equip supercompetitiu. El 2020 s’acaba aquesta etapa i vaig a Burgos. El primer any a Burgos és fantàstic. Guanyem dues vegades la Champions, l’Intercontinental… I l’any següent és totalment el contrari. Canviem moltes peces de l’equip i acabem la temporada en posicions de descens. L’equip baixa a LEB Or i marxo a Bilbao (2022-25). A Bilbao hi he estat tres anys, i aquest últim hem tornat a guanyar la FIBA Europe Cup i aconseguim el primer títol pel Bilbao Bàsquet.
De tots aquests equips en què ha estat, quina és la ciutat que l’ha marcat més?
Bé, totes han tingut el seu què, no? Al final, et nodreixes de tot allò bo de cada etapa, de cada equip, de cada ciutat. Però tenim un gran record de Gran Canària, perquè és on més anys hem estat. I llavors també de Bilbao, perquè al final és on hem crescut amb la família, amb els meus nens, on hem creat un grup d’amics molt fort.
Parlava de guanyar títols, però també de l’altra cara de la moneda, com un descens amb el Burgos. Com es gestiona passar de l’èxit als moments més difícils?
Com pots, com vas aprenent, intentes afrontar-ho de la millor manera possible, buscant sempre els aspectes positius. Al final sempre he tingut la sort que han pesat més els positius que els negatius. Però són etapes. A Bilbao, per exemple, algun any que hem estat lluitant pel descens i intentes ajudar amb la teva experiència, perquè aquesta situació no es torni a repetir.
A Bilbao va acabar sent capità i de fet el van definir com un capità exemplar. Què significa ser un bon capità?
Jo intento sempre guiar o transmetre des de l’exemple. Primer, sent una bona persona, sent un bon company, i llavors, en el dia a dia sempre donant el 100%. Hi ha dies que les coses poden sortir millor o poden sortir pitjor, però el que mai em puc recriminar és que no ho he donat tot. Llavors, jo des d’aquests paràmetres, aquests valors, aquesta forma de fer, he intentat fer el millor per a tots, intentar involucrar des d’un inici a tot l’equip perquè sé que la temporada és molt llarga, que és important que tothom se senti valorat, que tothom tingui el seu espai, que tothom tingui el seu paper i a través d’això, com t’he dit, liderar des de l’exemple.
Ha format part també de la selecció espanyola de bàsquet. Com veu l’evolució del bàsquet espanyol en els darrers anys?
Estem molt mal acostumats, això per començar. Al final venim d’una època daurada on hem tingut la millor generació del bàsquet espanyol. Ara hi ha hagut molts canvis, hi haurà una transició que s’intenta fer el més natural possible, però els resultats passats sempre pesaran i fins que no torni una generació esplèndida amb molt d’èxit ho trobarem a faltar. Però hi ha jugadors de nivell. Ho demostren cada estiu les seleccions inferiors. Ara hem de trobar la fórmula perquè aquests sub-20 que queden campions o que estan a dalt del podi als europeus puguin fer el salt a la selecció absoluta i intentar aconseguir resultats similars.
Es veu com a entrenador d’aquí a uns quants anys, en un futur?
No ho sé. Potser sí. No és una cosa que tingui molt pensat o molt decidit. Sí que és cert que vaig fer campus a Ripoll durant vuit estius. M’agrada molt ensenyar, m’agrada molt veure l’evolució dels nens de quan comencen i quan ho fan tot amb tantíssima il·lusió. Però no sé si el meu desig és ser entrenador, o entrenador professional, o entrenador d’adolescents, de formació… Que és una cosa que està allà, que potser se’m donaria bé perquè potser tinc aquesta forma de transmetre, aquesta forma d’explicar que amb l’exemple o amb la meva experiència puc aportar? Potser sí, però no ho sé… No és una cosa que tingui decidida i que tingui molt clar que vulgui fer en un futur. És una cosa que sempre està present, perquè al final és un pas bastant fàcil o natural per als que hem estat jugadors, però també tinc altres inquietuds, i quan arribi el moment de penjar les botes i decidir quina és la segona etapa que vull fer en el món del bàsquet ja m’ho plantejaré més amb calma.
